Potser us pensareu que m’he equivocat a l’hora de preparar aquesta entrada, però no, no pretenc fer una reivindicació sobre l’aparcament a Barcelona, no… Mentalment necessitava sortir-me una mica dels temes més tècnics i, a més, sabeu que de tan en tan m’agrada parlar-vos de curiositats. Doncs bé, a raó d’un article d’una fotògrafa anomenada Arianne Clement vaig descobrir el concepte zones blaves, per mi, completament desconegut fins llavors.
“Envejecer es todavía el único medio que se ha encontrado para vivir mucho tiempo“. – Charles Augustin Sainte-Beuve
El concepte va nèixer l’any 2005 a partir d’un article que va publicar la revista National Geographic en base a les observacions de dos demògrafs, Gianni Pes i Michel Poulai. Van veure que hi havia una zona a Sardenya on existia una alta concentració de població centenària. Després, l’investigador Dan Buetter, va descobrir-ne 4 més al món. Els habitants d’aquestes àrees comparteixen característiques i estils de vida que contribueixen a què l’esperança de vida sigui excepcionalment alta.
-En total al món n’hi ha 5 i són:
- La regió de Villagrande Strisaili, a l’Illa de Sardenya, Itàlia.
- L’Illa d’Okinawa, al Japó.
- L’Illa d’Ikaria, a Grècia.
- La Península de Nicoya, a Costa Rica.
- La ciutat de Loma Linda, al sud de Califòrnia, Estats Units.
-Cadascuna té factors diferents que ajuden a què els seus ciutadans tinguin tendència a passar dels 90 i, fins i tot, dels 100 anys, però com també podeu veure a la il·lustració, hi ha una sèrie de característiques que ho fan possible:
- Predisposició genètica.
- Bon clima (i que hagi espais naturals i fàcil accès a aliments sans).
- Moure’s de forma natural (caminar, cultivar l’hort, pujar i baixar escales, etc.) i com a rutina.
- Mantenir una dieta, principalment, a base de fruita i verdura, no emplenar-se mai del tot i beure una mica de vi cada dia.
- Mantenir els vincles amb la família.
- Tenir sentiment de pertinença dins la comunitat.
- No tenir pressa.
- Tenir un propòsit a la vida.
- Cultivar la fe i l’espiritualitat.
Després de llegir-ho no he pogut evitar pensar en l’entrada que us vaig compartir fa uns mesos sobre com prevenir les malalties neurodegeneratives. Tots aquests factors aquí comentats, apareixien també a l’article. Però comentem una mica què fa especial a cada regió:
- A Villagrande Strisaili, molta població es dedica a la pagesia, cosa que els assegura activitat física regular, a més d’aportar-los sentit a la vida i de pertinença a una comunitat que sap que els necessita. Entre els aliments estrella que consumeixen hi ha la llet de cabra, l’ordi mòlt com a cereal principal, el fonoll (ric en fibra i molt diurètic) i les infusions de card marià (antioxidant i antiinflamatori).
- A Okinawa basen la seva dieta en el consum de verdures, i també incorporen de forma important el boniato (ric en flavonoides i carbohidrats complexes; la varietat més típica és de color morat i es diu imo), la cúrcuma (millora el risc cardiovascular), els melons amargs, l’all, el tofu, l’arròs integral, el té verd, els bolets shiitake i les algues. Viuen en comunitats peatonals i tenen tots un “moai” (recordeu, una xarxa de persones compromesa) que cuiden i mantenen tota la vida; a més, cultiven el fet de tenir un propòsit clar a la vida (ikigai).
- A Ikaria tenen una variant de dieta mediterrània, on mengen molta patata, bastant llegum i el que ells anomenen horta, una sèrie d’herbes que qualsevol rebutjaria, però que allà utilitzen per fer-se amanides o cuinar al vapor. Altres aspectes que fan especials als seus habitants és que cada dia fan migdiada, practiquen sexe almenys 2 vegades per setmana i beuen una copa de vi al dia (ric en antioxidants, polifenols i reducció dels nivells de cortisol) i cafè (també ric en polifenols). Fan activitat física, però no reglada, és a dir, fan activitats que els obliguin a moure’s, com cultivar l’hort, procuren no mecanitzar massa les feines de casa i desplaçar-se sempre a la feina o a comprar a peu.
- A la Península de Nicoya, per la seva banda, cultiven “frijoles” (que van passar a ser la llegum de referència perquè tenen més antioxidants), blat de moro (aporta més calci i ajuda a desencadenar aminoàcids que altres farines no aconsegueixen) i carbassa (que és el substitut de l’arròs blanc, aportant més fibra), els pilars de la seva alimentació, a més d’altres tubercles i fruites com el pejibaye, el ñame, el caimito o el papaturro. També cultiven molt la seva fe, mantenen cercles socials estrets i tenen activitat física de baixa intensitat de forma constant.
- Loma Linda és, potser, el cas més especial de tots. La seva població és majoritàriament devota dels Adventistes del Seté Dia (religió) i, com a tal, segueixen una “dieta bíblica”, fet que fa que visquin, de mitjana, 10 anys més que la resta de nord-americans. Consumeixen bàsicament cereals integrals, llegums, fruits secs, soja, alvocats i salmó, i gairebé no prenen làctis, carn o ous, i el porc i el marisc els tenen prohibits. A més, la ciutat és majoritàriament peatonal.
No puc evitar, després d’aquesta entrada, reflexionar sobre el tractament que, com a societat, estem donant a les persones grans durant aquesta pandèmia mundial. Per una banda, s’ha observat que, a priori, són les persones amb més risc d’agreujament i mort per culpa de la Covid-19 i s’ha intentat protegir-les, fent que fossin els primers a tenir prohibit sortir de casa. Molta gent s’ha solidaritzat amb la seva situació i s’ha organitzat en xarxes veïnals per fer-los arribar allò que necessitéssin. Però arribada l’hora de la veritat, l’hora en què el colapse del sistema sanitari començava a ser evident, aquest paternalisme inicial ha agafat forma del tot i ha esclatat en forma d’exclusió de l’atenció sanitària en alguns llocs, amb arguments tan pobres com: “ja tenen la vida feta” o “tenen menys probabilitats de sobreviure”. I dic això perquè segueix imperant un edatisme aberrant en les decisions político-socials. La vida d’una persona gran no és menys vàlida que la d’una persona més jove pel simple fet de l’edat; les vides són valuoses en funció del valor que nosaltres i les persones del nostre voltant els donem, i punt. I no oblidem, que les persones grans segueixen tenint poder de decisió. Per molt que el risc de complicacions de la infecció sigui més elevat, també són persones que poden assumir riscos i prendre les seves decisions. Mantenint la distància social i protegint-se adequadament tenen el mateix risc que qualsevol altre de contraure la malaltia. Malgrat que em mantinc pessimista pel que fa als aprenentatges que uns i altres farem d’aquesta experiència, jo necessitava fer aquest alegat a favor de la gent gran. Parlem de la generació que ha forjat la base del que ara som. El dret a la vida és universal.
Bibliografia
https://mymodernmet.com/es/arianne-clement-retratos-adultos-mayores/
https://cenie.eu/es/blog/zonas-azules-los-paraisos-de-la-longevidad
Imatges
infotiti.com
Sardenya: Enrico Spanu (sardegnaturismo.it)
Okinawa: bluezones.com
Ikaria: oscar-ramirez.blogspot.com
Nicoya: vozdeguanacaste.com
Loma Linda: teinteresa.es
-Anna-
Apapatxar 