Les persones que no estiguin habituades a treballar en geriatria potser no tenen tan per la mà l’ús de la història de vida en fisioteràpia, tot i que, l’hauríem d’utilitzar en totes les especialitats. Sens dubte però, pels qui treballem amb persones grans, hauria de ser el nostre instrument bàsic.
“Tots tenim una història que mereix ser explicada“.
La història de vida és una eina per conèixer les persones i personalitzar la seva cura tan com ens sigui possible, augmentant així les garanties en la seva atenció. Ens permet conèixer la biografia de la persona, en tots els aspectes: salut física i emocional, relacions, recursos personals, socials, econòmics, culturals, etc. A través de la seva trajectòria vital podrem entendre perquè aquella persona es relaciona d’una determinada manera amb l’entorn, i identificarem les seves necessitats, fortaleses i objectius que té a la vida. Té un caire qualitatiu i, per tant, implica subjectivitat, però no per això ens hem de negar a utilitzar-la.
Voldria remarcar aquest punt de singularitat que aporta la història de vida, perquè al cap i a la fi, aquesta és la realitat. Quan parlem de les cures, venim d’un model molt uniformat, sense cap mena de personalització i molt marcat per uns horaris i normatives rígides, protocols, etc. Ja fa anys que això ha anat evolucionant cap a un model més humanitzat i personalitzat (podeu revisar aquesta entrada), amb la idea d’arribar a desenvolupar un model que sigui tan flexible i divers com les persones a qui atén (encara que ens quedi molta feina per endavant).
La història de vida és el mitjà per arribar a l’atenció integral centrada en la persona (la ja famosa, AICP). I tant per l’una com per l’altra es necessita un bàsic: comunicació (verbal i NO verbal), i en concret l’escolta (aquí ho podeu llegir amb més detall). Ens servirà per redactar el PIAI (Pla Integral d’Atenció Individual), que anirà modificant-se en funció de les necessitats de la persona i del que l’equip que l’atengui vagi pactant amb ella i/o amb la seva família.
I per què és tan important aquesta eina? Quines avantatges ens aporta entendre i conèixer la persona?
Gràcies a conèixer la biografia d’una persona podem fer-la agent actiu de la seva pròpia vida, que participi en la seva cura, i no que en sigui un receptor merament passiu. D’aquesta manera aconseguirem que la persona no perdi el control de la seva vida, fet força habitual entre les persones grans i, en especial, quan pateixen demència o algun tipus de detetiorament cognitiu. També ens permet realitzar un acompanyament i donar les ajudes necessàries amb una perspectiva humanista, sent molt més comprensius cap a les respostes que aquella persona pugui tenir cap a nosaltres o el seu entorn.
Com redactem i coneixem la història de vida d’una persona?
He fet servir el verb “redactar” expressament ja que és interessant escriure en un document tot allò que la persona ens vulgui explicar, així com tots aquells detalls que anem esbrinant a mesura que interactuem amb ella (nosaltres o la resta de professionals d’un centre, per exemple). Aquest document hauria d’estar estructurat de la manera que ens sigui més còmode, i incloure els següents aspectes:
- Dades biogràfiques de la persona (les que ella ens vulgui compartir), indicant quines són les més importants i per què (lloc de naixement, educació, amics, família, etc.). En aquest cas, també serà important determinar qui són les persones de referència per ella (tan familiars com professionals, sobretot si passa part o tot el seu temps en alguna institució), quina d’aquesta informació vol compartir i quina no, i amb qui vol fer-ho (en aquest cas és molt rellevant de cara a la INTIMITAT i la DIGNITAT de la persona).
- Preferències en la cura (horaris i rutines habituals, si necessita ajuda en les AVD qui prefereix que li presti i fins a on, etc.) i gustos (de tot tipus: menjars, exercici, olors, colors, roba, decoració, música, etc.).
- Ocupacions que tinguin sentit per ella.
- Necessitats (materials, personals, emocionals, espirituals; en aquest apartat inclouríem com se sent la persona actualment) i projecte de vida (expectatives, desitjos).
- Qualsevol altre apartat que poguem considerar rellevant.
Així mateix, per obtenir aquesta informació ens haurem d’entrevistar amb la persona, però com bé he dit abans, no tota la informació la recollirem en aquesta entrevista. També haurem de ser molt observadors i col·laboradors, i complementar les dades inicials que obtinguem.
Qui és l’encarregat de conèixer aquesta història de vida?
Generalment, els professionals que més habituats estan a redactar les històries de vida són els psicòlegs, perquè estan més entrenats en l’art d’entrevistar, i perquè solen ser els encarregats de gestionar les entrades en qualsevol centre residencial, de dia, etc. Però això no vol dir que siguin els únics que puguin/sapiguin fer-ho, ni tampoc els únics que n’hagin de ser partíceps. De fet, en l’entorn de la persona gran hi intervenen molts professionals, i també familiars, i cadascú pot aportar dades. Si alguna cosa té la història de vida és que no és tancada, i qualsevol detall que ens sembli rellevant, el podem anotar. De fet, més que un fet en sí, l’important és la vivència/experiència que la persona hi associa.
Per què ens serveix la història de vida com a fisioterapeutes?
Si ens centrem en la nostra feina com a fisioterapeutes, tenint en compte que som els encarregats que la persona mantingui la seva funcionalitat, la seva autonomia i solem fer fer exercici a la persona, el primer que hauríem de saber és si a aquella persona li agrada moure’s, si ha practicat alguna vegada exercici reglat (ja sigui en forma d’esport, o anant al gimnàs, etc.) o no reglat (cultivar un hort, pujar i baixar sempre les escales, etc.), i sinó, quines preferències té pel que fa al moviment. També és molt important conèixer els horaris de la persona, quant se sent més activa i quant menys. I òbviament si sent alguna necessitat o desig relacionats amb la seva autonomia (això pot anar des de un “voldria poder tornar a caminar”, passant per un “vull poder jugar amb la meva neta” fins a un “no puc obrir els pots de llenties” o “m’agrada cuidar les plantes”). Sabent això, els recursos dels que disposem, les necessitats que també nosaltres poguem detectar com a professionals i posant-nos d’acord amb la persona, redactarem uns objectius conjunts que es revisaran i modificaran periòdicament o quan ho considerem oportú.
Si ens parem a pensar, al final, és tan senzill, i tan difícil alhora, com saber escoltar a qui tenim a davant i voler-lo conèixer. I també reflexionar constantment sobre si, allò que treballem té un sentit per aquella persona i l’ajuda a sentir-se realitzada o, per contra, ens estem imposant i passant per damunt seu. Òbviament, els recursos i el suport dels que disposem seran clau. I també que compartim com ens sentim nosaltres com a professionals, i que obrim la ment a treballar d’una manera diferent a la que se’ns ha dit que havia de ser.
Bibliografia (us deixo un seguit de documents i enllaços on trobareu més idees per poder captar aquestes històries de vida)
*De las Heras, C.(2004). Entrevista Semi-Estructurada OPHI-II. En De las Heras (eds.) Teoría y aplicación del modelo de ocupación humana, Segunda Parte. Santiago de Chile: Reencuentros.
*Villar, F. (2006). Historias de vida y envejecimiento.Informes Portal Mayores, nº 59.
*Varios autores. (2012). Historias de vida. País Vasco: MATIA INSTITUTO GERONTOLÓGICO.
*http://www.acpgerontologia.com/index.html
*https://aidependencia.es/la-historia-de-vida-es-la-herramienta-para-conocer-a-las-personas/
*https://www.loquedeverdadimporta.org/proyecto/tu-historia-de-verdad-importa/
-Anna-
Apapatxar 