“La coneixes tant que fins i tot l’estimes una mica, sense estridències. Almenys has deixat d’odiar-la (d’odiar-te per ser també aquesta tristesa), però no n’has après, encara, d’acceptar les estacions del cor”
Creixen malgrat tot les tulipes (Sònia Moll)
Així com us va dir n’Anna, aquest mes el volem centrar en el dol. Les dues creiem que és molt important parlar-ne obertament ja que, com vam veure en el post anterior, hi ha dol de moltes coses. En aquest cas em vull centrar en el dol davant una mort intrauterina prematura i la importància dels acomiadaments.
La inquietud d’escriure sobre això sorgeix a partir de la lectura, aquest estiu, d’un llibre molt recomanable: Las voces olvidades de Monica Álvarez i M. Àngels Claramunt. En el transcurs de la seves pàgines vaig fer-me conscient de la importància del temps durant el dol i de la necessitat de fer explícitament l’acomiadament d’allò que hem perdut (un fill o filla, unes expectatives, un òrgan, un futur…). Confesso que aquest cop m’endinso en un món carregat d’emocions i que espero tractar-lo amb la cura que es mereix.
IMPACTE DE LA PÈRDUA
> Un embaràs és il·lusió, alegria. Un embaràs són expectatives noves, és complir la funció com a dona. Una embaràs és vida!
> Una pèrdua prematura és desil·lusió i tristesa. És rompre amb les expectatives del que podria ser aquella persona, del que volies compartir amb ella i del que havies projectat per a ella. Una pèrdua és solitud…
La OMS defineix la mort fetal com “muerte acaecida antes de la expulsión o extracción completa de la madre, del producto de la concepción, cualquiera haya sido la duración de la gestación. La muerte está indicada cuando el feto no respira o no da evidencia de la vida como ser la ausencia de latidos cardiacos, pulsación del cordón umbilical o movimiento musculares voluntarios”. En quant a estadístiques, a Catalunya l’any 2012 hi va haver 5,53 nadons morts per cada 1000 naixements.
El més important, per a mi, és l’acompanyament que necessitaran els pares davant aquella pèrdua, és igual el temps de gestació o el motiu d’aquesta pèrdua. És per això que no vull parlar de les causes de mort gestacional, però si us interessa en aquest article se’n parla.
Prefereixo comentar per sobre els mecanismes d’exteriorització d’aquest ésser que s’ha mort en el seu procés de desenvolupament.
- Si la mort fetal es produeix en les primeres 13 setmanes de gestació, l’acció mèdica que es produeix és un respat de la matriu. Aquest procediment consisteix en l’extracció del material endometrial mitjançant una cànula de succió i així completar la neteja de l’úter. Alguns cops aquest procediment no és necessari ja que el sagnat que fa visible l’avortament és suficient, però es desenvolupa per a assegurar el benestar de la mare. Tot i així, m’agradaria deixar clar que el respat simbolitza l’eliminació de TOTES les capes endometrials de l’úter i pot influir en futurs embarassos.
- Si la mort fetal es produeix després de les 20 setmanes de gestació les opcions que hi ha són induir el part, provocar una cesària o esperar a què el cos de la dona iniciï el treball de part, normalment dintre de les dues setmanes des de la mort. A Catalunya el part vaginal i induït amb analgèsia epidural és la opció que amb més freqüència s’aconsella, i molts cops amb una certa pressa per por a provocar complicacions a la mare (el fetus allibera substàncies inflamatòries i existeix risc d’infecció o alteracions en la coagulació). Tot i així, vull deixar clar que la dona té la capacitat d’extreure fisiològicament aquell cos i que és important deixar un temps als pares per a què puguin pair la noticia, i així iniciar amb bon peu el seu dol.
L’ACOMIADAMENT
Hi ha pares que prefereixen no veure el seu fill després del part, però Natàlia Artigas, psicòloga de l’Hospital Josep Trueta de Girona, comentava en un article de Criatures que: “Hem fet un gir de 180 graus. Abans era impensable deixar veure i agafar el cos del nen mort, tot s’amagava. Es pensava que així hi hauria menys dolor. Però ara sabem que no s’hi ha de passar de puntetes, sinó que tot l’equip hem d’oferir un acompanyament emocional als pares, clau per facilitar el dol posterior”. És per això que en el moment en què els pares estan en contacte amb el seu fill, és important deixar un espai per a què puguin iniciar el seu acomiadament, on el temps s’aturi i res importi més que ells mateixos amb el seu dolor.
Aquest reconeixement de la vida d’aquestes personetes és tal que des del 2013, qualsevol nadó que neix amb vida i es mor al cap de pocs minuts, pot ser registrat en el llibre de família. Han sorgit diferents plataformes per a donar suport i, una d’elles m’ha cridat l’atenció. Es diu Adiòsbebe i consisteix en fotografiar aquella personeta estimada com a mètode de record, així com ho fem amb altres éssers que ens han deixat.
I en relació als records, també vull esmentar totes aquelles cosetes que es van comprar o regalar dirigides al nouvingut. Pot semblar que el fet de que la mare ho tingui o d’entregar-li si ho havíem comprat i no li havíem donat, pot ser dolorós per la família; però fem la lectura en positiu: és alguna cosa a què aferrar-se per part dels pares, alguna cosa que fa tangible l’existència del seu fill o filla i per tant també fa real la seva pèrdua i facilita l’acomiadament. Fan que el motiu del seu dolor sigui per quelcom real. I lligat amb això, entrem al tema dels rituals.
- Rituals d’acomiadament
Un ritual és una acció simbòlica en un espai i un temps determinat. En el cas dels rituals en la mort intrauterina, l’objectiu és l’acomiadament del fill/a i facilitar el procediment del dol, alhora que es va sanant l’emoció de la pèrdua.
Els elements del rituals són importants, és a dir, el lloc, el moment, les olors, les persones que hi assisteixen, si hi ha música o es fan lectures… Tota la part simbòlica té importància i s’ha d’elegir amb cura i emoció. Per exemple fer una caixa de records on a dins s’hi posa els regals d’aquella personeta, escriure una carta per acomiadar-se, fer un dibuix (sobretot si aquest nouvingut havia de tenir germans grans), etc. El que es fa amb tot allò després, és decisió del pare i la mare; alguns cops es crema, altres s’enterra, altres es guarda… les opcions són infinites!
Si en algun moment assistim a un ritual així, hem de tenir clar que allò es fa des de l’amor i la serenor per aquell ésser a qui s’estima.
I per acabar, comentar que els rituals d’acomiadament poden ser de tot allò que ens dol haver perdut: un òrgan, una oportunitat, un membre, una expectativa, una etapa, una decepció, un desamor… Els rituals senzillament ens ajuden a dir l’adéu definitiu. De quantes coses ens hem d’acomiadar i alguns cops ens pot costar?
BIBLIOGRAFIA
- http://www.umamanita.es/
- http://criatures.ara.cat/embaras_i_crianca/mort-perinatal-barbara-julbe_0_1849615021.html
- http://criatures.ara.cat/Pares-davant-dun-bressol-buit_0_887911209.html
- http://criatures.ara.cat/embaras_i_crianca/avortament-silenci-social_0_1727827208.html
- https://med.unne.edu.ar/revista/revista188/4_188.pdf
- http://observatorisalut.gencat.cat/web/.content/home/el_departament/estadistiques_sanitaries/dades_de_salut_i_serveis_sanitaris/mortalitat/documents_mortalitat/arxius/mortalitat_2012.pdf
- http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/11/10/mujer/1289402614.html
Marta S.
Apapatxar 