Etiqueta: leptina

El contacte matern i el circuit de la recompensa

“Los lujos de ayer se convertiran en las necesidades de hoy”

Homo Deus (Yuval Noah Harari)

INTRODUCCIÓ

La situació de la Covid-19 ens ha obligat a canviar una de les coses que teníem més integrades: el contacte. Ara que ja tornem a una certa “normalitat” m’adono que això ens costa molt. No podem negar que som éssers socials i de contacte. El fet de veure un amic i no poder-lo abraçar, besar o apropar-t’hi en una conversa, és lluitar contra l’instint.

He parlat ja varies vegades del contacte matern, però aquesta vegada us vull presentar l’evidència científica que dóna valor a la necessitat del contacte físic del recent nascut i l’impacte que té en el circuit de la recompensa.

CONTACTE FÍSIC

El neurocientífic perinatal Nils Bergman va demostrar, en un estudi del 2004, que el contacte pell en pell entre la mare i el recent nascut era molt important. En aquell estudi comparava la rapidesa en la recuperació de les alteracions cardíaques i respiratòries en nadons prematurs que estaven pell en pell o en una incubadora. A la conclusió, va expressar que la necessitat de cridar al metge es veia disminuïda si els bebès estaven pell en pell.

Si cerquem una informació més recent, trobem una revisió del 2019. En aquesta, es reafirma que la pell en pell té beneficis tan per la mare com pel nadó. En el cas del bebè, hi havia una disminució de les conseqüències negatives de “l’estrès de néixer”, una regulació de la temperatura més òptima, menys plor i millores en la lactància materna.

CIRCUIT DE LA RECOMPENSA

El contacte físic és la primera gran recompensa que rebem com a recent nascuts i ens aporta una dosi molt alta de dopamina. La dopamina és una hormona que s’allibera a nivell cerebral. Ens ajuda a la recerca del plaer, però també participa en la recompensa juntament amb les endorfines, fent que repetim comportaments que ens aportin plaer.

El tacte i l’olor de la mama aniran estructurant el circuit de recompensa del nouvingut. Aquest circuit de recompensa també s’activa a través de l’alimentació, de la hidratació i del moviment. Aquests 4 pilars (contacte, alimentació, hidratació i moviment) són els que formen el circuit de recompensa, però tots ells són fàcilment alterables.

Relacionat amb el circuit de recompensa, he de parlar de la leptina. La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir, provoca que el cos comenci a consumir greix. L’alliberament de la leptina es produeix quan les reserves energètiques estan plenes, provocant la sensació de sacietat. Per esgotament dels transportadors, afectació dels segons missatgers o per atròfia dels circuits pot aparèixer la resistència a la leptina. Aquesta produeix que el cervell interpreti que estem sense reserves, és a dir, que és necessari aconseguir aliment aviat i intentar gastar el mínim. El cos tradueix aquesta senyal en immobilitat, infertilitat, mala regulació tèrmica, aïllament social, dolor, cansament, problemes d’atenció… I, a més a més, hi ha una incapacitat per generar canvis.

I quina relació hi ha entre la leptina i el circuit de la recompensa?

La leptina juga un paper important en el circuit de la recompensa a través de la segregació de dopamina alterant el comportament alimentari i l’equilibri energètic. Però, a més a més, en una revisió del 2014 es concloïa dient que la leptina, juntament amb la insulina, també tenien projeccions neuronals a altres regions del cervell que són importants en la regulació de l’estat d’ànim.

thirdcoasttribe

CONCLUSIÓ

A llarg termini, aquells nadons que no han tingut el contacte físic i l’amor dels pares es tornen adults que estan buscant recompenses fàcils i a grans dosis. Ens tornem addictes a la pujada de dopamina que aporta, per exemple, el sucre, la cafeïna, les drogues o el reconeixement social.

Llavors, hem de tenir clar que la separació després del part i durant el primer període de temps crea un estrès en el bebè que provoca canvis hormonals, metabòlics i cognitius que l’afectaran durant tota la vida.

BIBLIOGRAFIA

  • Bergman N. Linley LL. i Fawcus SR. (2004). Randomized controlled trial of skin-to-skin contact from birth versus conventional incubador for physiological stabilization in 120-to-2199 grams newborns. Acta Pædiatrica; 93, 779-785.
  • Widstöm, AM., Brimdyr, K., Svensson, K., Cadvell, K. i Nissen E. (2019). Skin-to-skin contact the first hour after birth, underlying implications andclinical practice. Acta Pædiatrica; 108, 1192–1204
  • Bystrova K, Widström AM, Matthiesen AS, Ransjö-Arvidson AB, Welles-Nyström B, Wassberg C, Vorontsov I, Uvnäs-Moberg K. (2003). Skin-to-skin contact may reduce negative consequences of “the stress of being born”: a study on temperature in newborn infants, subjected to different ward routines in St. Petersburg. Acta Pædiatrica; 92(3), 320-326.
  • Hu H. (2016). Reward and Aversion. The Annual Review of Neuroscience; 8(39), 297-324.
  • Esch, T. I Stefano, G.B. (2011). The neurobiological link between compassion and Love. Medical Science Monitor; 17(3), RA65-75
  • Doan V. Khanh, Yun-Hee Choi, Sang Hyun Moh, Ann W. Kinyua, Ki Woo Kim. (2014). Leptin and insulin signaling in dopaminergic neurons:relationship between energy balance and reward System. Frontiers in psychology; 5(846).

Marta S.

L’obesitat: orígens i malaltia

“Every man’s life ends the same way. It is only the details of how he lived and how he died that distinguish one man from another.”

Ernest Hemingway

Canviem de mes i per tant també de tema. Aquesta setmana jo us parlaré de l’obesitat i el 21 de novembre n’Anna us parlarà de l’exercici físic i el fred.

En diferents ocasions hem parlat de l’obesitat, però us he seleccionat aquestes dues entrades en què en vam parlar més concretament:

  • El sucre i la relació amb l’obesitat: En aquesta n’Anna us va parlar a través de diferents vídeos i articles la influencia del sucre amb els circuits de recompensa a nivell cerebral i de l’alteració de la sensació de sacietat, esmentant el paper de la leptina.
  • Els ritmes circadians: relació amb l’insomni i l’obesitat: Els ritmes circadians són aquells processos cíclics biològics que provoquen canvis en el cos, i que normalment estan influenciats per la llum ambiental. Us vaig ensenyar diferents estudis que demostraven que aquelles persones que feien torn de nit tenien major prevalença d’obesitat a causa d’una desincronització amb el perfil metabòlic normal.

Actualment el 95% de la població pateix obesitat i es preveu que en quinze anys el nombre de persones amb diabetis es duplicarà. Un de cada dos adults sofreix una patologia crònica al llarg de la seva vida. Amb aquests panorama, hem de pensar que es tracta d’una verdadera pandèmia i que molts cops l’excés d’acumulació de grassa n’és la causa inicial.

A partir d’aquestes dades em sorgeixen varies preguntes:

  • Què provoca l’acumulació de greix?
  • Per què serveix si ens provoca tanta malaltia?
  • Per què hi ha tanta obesitat actualment?
  • Quines conseqüències comporta l’obesitat?

Anem a resoldre-les!

Què provoca l’acumulació de greix?

Quan nosaltres mengem, els aliments es converteixen en glucosa. Aquesta glucosa viatja per la sang per a poder arribar a totes les cèl·lules i nodrir-les, però per a poder entrar a dins és necessària la presència d’insulina. La insulina és una hormona secretada pel pàncreas, que mobilitza diferents elements a nivell de la membrana de les cèl·lules permetent que la glucosa entri.

Quan es consumeix més energia de la que necessita el cos, es transforma en greix i s’emmagatzema. Es pot guardar a nivell dels òrgans viscerals o en el múscul, però això té un nivell de toxicitat molt alt, així que el millor lloc són els adipòcits. Els adipòcits són una cèl·lules del cos que tenen unes vesícules on es pot emmagatzemar el greix. Existeixen dos patrons fonamentals d’acumulació de greix:ginoide-androide

  • Androide: l’acumulació es produeix en la part central del cos, sobretot el ventre.
  • Ginoide: l’acumulació de greix es localitza a la part inferior del cos, és a dir cuixes i malucs.

Llavors, quan es consumeix més energia de la que es necessita, és quan s’engreixa. Però si fos així de simple, perdre pes seria qüestió de menjar menys. Hi ha vegades en què la pèrdua de pes és realment impossible, i això és perquè hi intervenen altres mecanismes.

Anteriorment hem parlat de la insulina i hi ha una alteració que es diu resistència a la insulina que provoca que l’acumulació de greix sigui més fàcil. La resistència a la insulina es produeix quan els receptors cel·lulars no reaccionen davant la presència d’insulina, provocant que la glucosa no entri a la cèl·lula. El cos augmenta la secreció de l’hormona (híperinsulinèmia), però al continuar la glucosa en sang, s’emmagatzema en forma de greix.

Voldria esmentar que les altes concentracions d’insulina, també tenen altres efectes en el cos. Per exemple, provoquen una disminució de la β-oxidació que és l’encarregada de cremar els greixos, indueix la producció de testosterona influint en la possibilitat de patir ovaris poliquístics (d’això us en vaig parlar aquí) o influeix en la presència d’acnè.

Per què serveix el greix si ens provoca tanta malaltia?

Pels que em coneixeu ja sabeu la meva manera d’entendre el cos, llavors l’explicació de per què serveix el greix estarà en relació a l’evolució.

Fa uns dos milions d’anys la terra es va refredar. Això va provocar que hi hagués menys evaporació, menys pluja i, per tant, menys aliment. Aquest canvi en l’entorn va provocar que fossin necessàries algunes modificacions per a poder sobreviure, moment en què ens vam diferenciar dels micos. Aquesta diferenciació es centra bàsicament en la priorització en el desenvolupament del cervell, provocant una disminució de l’intestí i la necessitat de consumir aliments d’alta densitat calòrica i fàcil digestió.

Aquests aliments que necessitàvem van anar variant la seva disponibilitat al llarg de la història. És per això que va ser necessari desenvolupar un sistema per emmagatzemar l’energia sobrant, els adipòcits, i poder recórrer a ella en els moments de falta d’aliment.

Els reservoris de greix van simbolitzar un ajut de supervivència important, tan que es pot arribar a emmagatzemar 15.000g de greix que proporciona reserva energètica durant 35 dies. En canvi, per exemple, el glucogen del múscul només se’n poden emmagatzemar 350g i dura 15 hores, o del fetge, 80g que dura 3,5 hores.

slimming-2728331_960_720

Per què hi ha tanta obesitat actualment?

Si mirem els nostres avantpassats o tribus actuals que viuen com a vertaders caçadors-recol·lectors, podem veure que hi ha una clara diferencia entre la seva i la nostra acumulació de greix. Això és així perquè els estils de vida i els hàbits alimentaris són diferents. Al llarg de l’evolució hi ha hagut canvis que han fet que poc a poc, ens anem allunyant del nostre entorn i canviant la nostra forma de viure (alimentària, social…).

“La intensa felicidad que sentimos por el avistamiento fugaz de un animal libre en la naturaleza, no es más que la nostalgia de cuando vivíamos en ella.”

Amb la revolució agrícola fa 10.000 anys i la revolució industrial fa uns 500 anys es van introduir molts aliments en forma de productes, provocant que ens separéssim molt dels aliments que havíem menjat durant 150.000 anys.

Cada vegada els aliments reals (fruita, verdura…) tenen menys gust a causa de l’agricultura intensiva, en canvi els productes industrialitzats tenen molts potenciadors del gust i grans concentracions de glucosa. Durant el Paleolític no hi havia gaires productes amb altes concentracions de glucosa i això feia que quan se’n trobava un, no es podia deixar passar. Actualment però, degut a aquesta alta concentració de glucosa i sabor dels productes, aquesta reacció és continua als nostres circuits, fent que sigui difícil dir que no a alguna cosa dolça. A més, s’ha descobert que el sucre és tan addictiu com la cocaïna (cosa que ja vam comentar al post que anteriorment he fet referència).

Però el motiu pel qual hi ha tanta obesitat no només és l’alimentació, sinó també l’estil de vida. Actualment la inactivitat física és la quarta causa de mort a nivell mundial. Totes les reaccions que el cos desenvolupa davant un estrès es solucionen amb el moviment, excepte la infecció. Per exemple, abans, quan faltava menjar o aigua, s’havia d’anar a caçar o recol·lectar; quan hi havia un canvi meteorològic, s’havia de canviar de zona; quan apareixia un depredador, s’havia de córrer o lluitar. Actualment, no cal. I aquí està la causa del gran sedentarisme actual.

Quan ens alimentem malament, el cos crea una reacció inflamatòria que sumada a un augment d’adipòcits, provoca situació d’alarma i immobilitat. I amb això últim, entrem en la següent pregunta.

Quines conseqüències comporta l’obesitat?

El gran problema de l’acumulació excessiva de greix és l’alliberació de leptina i TNF-α ja que els adipòcits són, en sí mateixos, òrgans endocrins.

La leptina és una hormona anorexigènica, és a dir que sacia per no menjar més, però també estimula l’oxidació de les grasses viscerals, indueix l’activació del sistema nerviós simpàtic i participa en el sistema de recompensa amb la dopamina. Així com passa amb la insulina, actualment sofrim resistència a la leptina, és a dir, una impossibilitat de traduir la unió de la leptina al seu receptor a nivell cerebral.  La conseqüència principal és que no notem la sensació de sacietat i ens engreixem, però també provoca sedentarisme. Per a què sigui més fàcil d’entendre seria com si el cervell mai interpretés que les reserves energètiques estan plenes i es manté en un estat d’estalvi d’energia. El cos viu constantment en estat d’alerta per falta d’aliment, encara que això no sigui real, i pot provocar que les persones amb resistència a la leptina es notin amb poca energia i manca de socialització.

El TNF-α és una citoquina, és a dir, una proteïna pro-inflamatòria. Quan es parla de citoquina pro-inflamatòria hem de relacionar-ho directament amb el sistema immunitari. Si recordem en aquesta entrada vam parlar del sistema immunitari i de com la inflamació era el punt de partida per a què es produís una cascada de reaccions per combatre un antígen. Llavors, tornant al tema del greix, l’excés d’adipòcits activa el sistema immunitari constantment. El problema és que no hi ha una lesió i no hi ha una reparació a fer, sinó que és un estat d’alerta que no s’apaga mai.

Llavors, com a resum podem dir que l’augment d’adipòcits provoca inflamació i activació del sistema immunitari. Però també hem de tenir en compte la resistència a la insulina, que retro-alimenta l’acumulació de greix, i la resistència a la leptina, que provoca major sedentarisme.

I la solució on està? La solució està en disminuir els aliments inflamatoris, augmentar l’activitat física i tenir una vida el més acord possible amb la nostra evolució.

Bibliografia

Marta S