Etiqueta: esfínter

El restrenyiment i la maniobra defecatòria

El cerebro es un sistema mucho más abierto de lo que habíamos imaginado. La naturaleza ha hecho mucho para ayudarnos a percibir y entender el mundo que nos rodea al darnos un cerebro que sobrevive al mundo cambiante haciendo cambios en sí mismo

Dr. Norman Doidge – El cerebro se cambia a sí mismo

Aquesta setmana us vull parlar d’un tema una mica… pringós? asquerós? merdós? però que a mi m’encanta! Les persones que em coneixen saben que amb mi és molt fàcil que acabem xerrant de “merda” perquè penso que li hem donat massa connotacions negatives o que, fins i tot, ho hem convertit en un tabú. Però, per si alguna persona en té algun dubte: SÍ, totes caguem!

MANIOBRA DEFECATÒRIA

El fet d’anar de ventre hauria de ser un acte simple i de relaxació, però per algunes persones és un vertader suplici i una guerra contra elles mateixes. Per a poder entendre més endavant algunes de les causes de restrenyiment, abans hem de saber com funciona la formació del femta.

L’aliment és digerit per l’estómac i l’intestí prim, que és el lloc on es van absorbint els nutrients necessaris pel cos. Quan el residu arriba al colon, la última part de l’intestí, només queda l’absorció de l’aigua. La femta va avançant a través del colon gràcies a uns moviments peristàltics fins arribar al recte.

El moment en què apareix la sensació d’anar al bany és per l’entrada de la matèria fecal al recte, la qual provoca la distensió d’aquest. En aquest moment es produeix un reflex que consisteix en la contracció del recte i la relaxació de l’esfínter anal intern (involuntari), per tal de permetre l’entrada de la matèria fecal al canal anal. Això augmenta el desig, i hem de decidir què fem. Si no es pot anar al bany es manté l’esfínter anal extern en contracció (voluntari). En canvi, si és un bon moment per anar-hi, senzillament és necessari fer una mica de pressió abdominal, relaxar l’esfínter anal extern i els músculs del sòl pelvià per a què la femta surti a l’exterior.

RESTRENYIMENT

Com sempre, comencem per la definició:

Habitualmente se define el estreñimiento funcional como un trastorno caracterizado por una dificultad persistente para defecar o una sensación de que la defecación es aparentemente incompleta y/o movimientos intestinales infrecuentes (cada 3–4 días o con menor frecuencia) en ausencia de síntomas de alarma o causas secundarias. (Guía Mundial de la World Gastroenterology Organisation, 2010).

Según los criterios de Roma III se considera que un paciente sufre estreñimiento cuando en más del 25% de las deposiciones, presenta dos o más de los siguientes síntomas: precisa de un esfuerzo excesivo, presenta heces duras o caprinas, no logra una sensación confortable de desocupación rectal, tiene sensación de obstrucción en el àrea anorrectal, utiliza maniobras manuales para facilitar la expulsión (extracción digital o compresión del suelo pélvico), o evacúa menos de tres veces por semana. (Instituto de Trastornos Funcionales y Motores Digestivos – Servicio de Aparato Digestivo del centro Médico Teknon [Barcelona] – Unidad de Gastroenterología del Hospital de San Jorge [Huesca]).

(…) la mayoría de los pacientes con estreñimiento refieren uno ó más de los siguientes síntomas: evacuaciones duras, infrecuentes, que se acompañan de esfuerzo excesivo y sensación de evacuación incompleta. La frecuencia de las evacuaciones es uno de los síntomas que pueden medirse de una forma más objetiva y con base en esto se ha podido establecer cuál es la frecuencia normal de evacuaciones en la población general:  tener menos de dos evacuaciones por semana se considera anormal. (Article: Estreñimiento: evaluación inicial y abordaje diagnostico- Dr. José María Remes-Troche).

Així com comenta una de les definicions, els Criteris de Roma són els ítems que s’han acordat per definir la normalitat en la deposicions. Al maig del 2016, van sortir els Criteris de Roma IV i aquí us els deixo juntament amb l’Escala de Bristol, que ajuda a classificar el tipus de femta.

Criteris de roma IVescala-de-heces-de-Bristol

> La prevalença del restrenyiment és molt amplia ja que alguns símptomes són molt subjectius (esforç excessiu, sensació incompleta, sensació d’obstrucció…). Llavors es considera que el restrenyiment és sofert per entre un 2 al 20% de la població, sent més habitual en dones que en homes, en infants que en adults i en persones grans que en joves. El cost que representa el restrenyiment és de 2,5 milions de visites mèdiques i 92.000 hospitalitzacions. Per exemple el 1994 a Estats Units es van arribar a gastar 840 milions de dòlars en la prescripció mèdica d’algun fàrmac, laxants sobretot.

> Les causes del restrenyiment poden ser molt variades, ja que podem partir d’una alteració orgànica, un trastorn en la funció motora, els fàrmacs, la presència d’una obstrucció del colon, un ritme intestinal lent, mala alimentació, falta d’aigua, etc. En aquesta entrada m’agradaria centrar-me en alguns trucs, o més ben dit hàbits, que poden servir d’ajuda en alguns casos de restrenyiment.

HÀBITS DEFECATORIS

Des del llibre que tants cops hem comentat n’Anna i jo, La Digestión es la Cuestión, ens recomana:

  1. Hay algo de comer que da un pequeño toque a nuestra pared intestinal y la motiva a trabajar: las fibras alimentarias. = En aquest punt no hi entraré molt, però si vull posar èmfasi a la importància de l’alimentació. En la nostra dieta és necessari que hi hagi la fibra natural que aporta la fruita i la verdura, sobretot.
  2. Solo deben beber mucho aquellas persones que realmente necesiten agua. = Beure 0,5 litres d’aigua al dia i patir de restrenyiment, és normal. Com ja he comentat abans, en el transcurs de la femta pel colon es va absorbint aigua, llavors és necessària per a què vagi passant amb una bona consistència malgrat l’absorció. Jo sempre recomano arribar als 2 litres d’aigua al dia.
  3. No hay que forzarse. = Com ja he dit per l’expulsió del material fecal és necessari l’activació dels abdominals i la relaxació de l’esfínter anal extern i del sòl pelvià. Llavors la postura i la respiració que tinguem en aquest moment és important.giulia-enders-3

La postura ha de ser aquella que faciliti el trencament de l’angle ano-rectal que forma el múscul pubo-rectal. Fisiològicament estem preparats per anar de ventre en posició de gatzoneta, però hem creat els wc i això ens ho ha complicat. Llavors recomano posar un tamboret sota els peus per augmentar la flexió de maluc. A més a més, hem d’intentar evitar posar el tronc cap endavant, sinó mantenir-lo recte per ajudar-nos de la gravetat; encara que de forma instintiva podem fer moviments endavant i endarrere que ens ajudaran en el moviment de la matèria fecal, com una bomba.

La respiració ha de ser fluida, és a dir, evitar fer maniobres de valsalva (força abdominal amb aire als pulmons), ja que així el sòl pelvià ha d’absorbir molta pressió i provoca un reflexa que augmenta la contracció de l’esfínter anal extern. La respiració hauria de ser amb espiració forçada, que consisteix en la contracció de la paret abdominal, sobretot el transvers, mentre l’aire surt per la boca.

  1. Probióticos y prebióticos. = Els beneficis d’aquests productes són evidents, ja que simbolitza l’entrada de més treballadors o aliment per aquests.
  2. ¿Paseos adicionales? = Qualsevol activitat que suposi moviment pel cos, ajudarà al moviment propi del cos.

REFLEXIÓ FINAL

Com ja he dit, el restrenyiment és un problema de salut molt habitual, però penso que amb alguns trucs posturals i alguns canvis d’hàbits moltes persones solucionarien el problema.

> Ens han venut que hauríem d’anar de ventre cada dia, però realment cada persona té el seu ritme i pot ser que no sigui diari. L’obsessió per aquest tema pot provocar altres problemes que es podrien haver evitar (morenes, prolapses, dolor…).

> Alimentació, hidratació i moviment és bàsic, i després bona postura alhora de defecar.

> L’escolta del cos és important per poder sentir els reflexes que té, ja que cada cop que els ignorem alterem el cicle.

> Tranquil·litat. Hem de pensar que és un moment personal on no hi ha d’haver distraccions (mòvil, revistes, interrupcions, presses…). Buscar què necessitem per a què ens sentim més còmodes.

Esper que l’entrada us hagi agradat i… cagueu de gust! =)

Marta S.

BIBLIOGRAFIA

http://www.worldgastroenterology.org/UserFiles/file/guidelines/constipation-spanish-2010.pdf

http://www.aegastro.es/sites/default/files/archivos/ayudas-practicas/08_Estre%C3%B1imiento.pdf

http://www.medigraphic.com/pdfs/gastro/ge-2005/ge053k.pdf

http://www.sciencedirect.com/sdfe/pdf/download/eid/1-s2.0-S0211344908729308/first-page-pdf

La digestión es la cuestión – Giulia Enders

Apunts

Tractaments de la bufeta neurogena

“Se trata de desaprender para volver a entrenarnos en validar lo que sentimos y darlo por buena independientemente de las reglas externas.”

Comencem l’abril i enllaçant amb el tema que tenim iniciat, us volia parlar de les opcions de tractament pels problemes urinaris que acompanyen a l’Esclerosi Múltiple, així com també altres patologies neurològiques.

Com ja vam dir, l’EM provoca entre el 60-80% dels casos alguna simptomatologia a nivell del sistema urinari, i pot anar des de la impossibilitat d’orinar fins a la pèrdua involuntària de la mateixa. Ja us vaig explicar en un post anterior com es coordinava la contracció i la relaxació a nivell de la bufeta i la intervenció del cervell en tot això.

L’Esclerosi Múltiple provoca plaques com a teixit cicatricial després de la inflamació de la beina de mielina. Aquestes plaques poden afectar a infinitat de llocs i, entre ells, als centres de control cerebral de la micció i als nervis que transporten la informació del i cap al cervell. Aquests centres de control cerebral de la micció es divideixen en tres punts:

  • Còrtex cerebral: Participa en la percepció de la necessitat d’orinar i en la decisió final de posposar o iniciar el buidament. Això ho aconsegueix gràcies a la regulació de l’activitat del centre miccional de la protuberància i estimulant la contracció voluntària dels músculs de la zona.
  • Protuberància: Controla de forma automàtica la interacció i coordinació entre l’esfínter i el múscul detrusor.
  • Centre sacre: Responsable de les contraccions del múscul detrusor al ser també processador de la informació sensitiva de la bufeta, la uretra i el sòl pelvià.

Llavors qualsevol placa que afecti en algun d’aquests punts provocarà que no hi hagi la coordinació que requereix la contingència urinària. La classificació del tipus de bufeta quan hi ha una lesió neurològica us la vaig explicar també en aquell post. Tot i així us la recordo:

a) Hiperactivitat neurogènica del detrusor

b) Detrusor acontràctil

c) Disinèrgia vesicoesfinteriana

Ara el que m’interessaria és parlar del diagnòstic i els possibles tractaments que hi ha:

DIAGNÒSTIC

Per a fer un bon tractament és necessari fer un diagnòstic curós i ampli. Per això és imprescindible realitzar una bona anamnèsi per a poder entendre i fer-se una imatge mental de TOTA la persona. Llavors s’ha de tenir en compte els seus antecedents, l’entorn familiar i laboral, la malaltia en sí, els seus hàbits, el que més li preocupa, etc.

A partir d’aquí es pot demanar que faci un diari miccional, un estudi urodinàmic o alguna prova d’imatge:

  • Diari miccional: És el registre durant un període de temps de certs paràmetres com la ingesta hídrica, el volum d’orina evacuat, els episodis d’incontinència, etc.
  • Estudi urodinàmic: És una prova que es realitza per avaluar de forma objectiva el funcionament del tracte urinari inferior durant l’ompliment i el buidatge de la bufeta. Consisteix en un conjunt de tècniques (fluxmetria, residu post-miccional, cistometria, electromiografia dels esfínters, estudi de pressió-flux i proves de funció de l’esfínter) mitjançant la col·locació d’uns catèters de petit calibre a través de la uretra.
  • Proves d’imatge: Principalment es fa l’ecografia o RMN.

TRACTAMENT

Els objectius del tractament són buscar el millor mètode per a preservar el funcionament normal del tracte urinari, prevenir les complicacions i mantenir/millorar la qualitat de vida.

Les opcions que hi ha són:

  • Maniobres d’expressió vesical: Són maniobres físiques que ajuden al buidament de la bufeta, com per exemple fer-se pressió a la part baixa del ventre. Aquestes s’utilitzen en aquelles persones en què el residu d’orina que tenen després de miccionar és baix.
  • Farmacologia: Principalment s’utilitzen els anticolinèrgics amb l’objectiu de disminuir les contraccions involuntàries del detrusor, els vaniloides amb l’objectiu d’insensibilitzar el receptor del calci i així disminuir també les contraccions involuntàries, i els alfa-bloquejants simpàtics per a facilitar l’obertura del coll vesical quan hi ha disinèrgia vesicoesfinteriana.
  • Toxina Botulínica tipus A: L’objectiu és inhibir l’alliberació d’acetilcolina (neurotransmissor necessari per a la contracció) a la unió neuromuscular. Es pot injectar a nivell de la bufeta per aquell detrusor hiperactiu o a l’esfínColecOrinaPene2ter uretral extern en les disinèrgies vesicoesfinterianes.
  • Col·lector extern: No és pròpiament un tractament, sinó material que ajuda a la contingència. Són dispositius en forma de funda que es posen a nivell del penis, però s’ha d’estudiar que no hi hagi un augment molt gran de la pressió intravesical a l’hora de la micció. I un altre inconvenient és que no hi ha cap adaptació per a les dones.
  • Auto-cateterisme intermitent: És la auto-col·locació d’una sonda temporalment a través de la uretra. És la tècnica que més s’aconsella ja que proporciona al pacient major llibertat i independència i perquè preveu infeccions de repetició del tracte urinari.
  • Sonda permanent: Consisteix en la introducció d’un tub de drenatge per a exterioritzar l’orina. És una tècnica que s’utilitza quan no és possible realitzar cap altra tècnica ja que aboleix la funció d’emmagatzematge de la bufeta i s’acompanya de moltes complicacions (infeccions de repetició, carcinomes vesicals, hematúria, litiasis…).cistostomia
  • Sonda permanent suprapúbica: Consisteix en la introducció d’una sonda rígida directament a la bufeta a través d’una perforació percutània. Les avantatges que té aquesta tècnica és la maximització de la independència i la potencialitat de l’expressió sexual per part del pacient; però les inconvenients és que és una tècnica invasiva i que té les complicacions típiques de les sondes permanents.
  • Neuroestimulació vesical: El tractament més conegut és el SARS (Sacimagesral Anterior Root Stimulation) que consisteix en la implantació d’una series d’elèctrodes a les arrels sacres (S2, S3 i S4) per a què el pacient pugui tenir control sobre la micció, però també sobre l’evacuació intestinal i la funció sexual que alguns cops també poden veure’s afectades. L’inconvenient d’aquesta tècnica és que és irreversible. (estudi). Dins el camp de la neuroestimulació també hi ha la neuromodulació del nervi tibial o del nervi dorsal del penis/clítoris que consisteix en l’estimulació cutània d’aquest nervi i que influencia en la hiperactivitat del detrusor. Ja us ho explicaré millor més endavant.
  • Cirurgia: En aquest cas trobem la citoplàsia d’augment (és l’ampliació vesical en aquells casos en què la bufeta és molt petita) o la derivació urinària.

 

Esper que hageu disfrutat del post.

-Marta S-

Bibliografia consultada: