Entrevista a Carles Salvadó

“Només quan nosaltres millorem, millora el món” – Soler i Conangla, 2011.

Aquesta setmana hem entrevistat en Carles Salvadó, un fisioterapeuta molt especial. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Llegiu-la amb atenció perquè val la pena. Que ho disfruteu!

La meva carrera professional va iniciar-se ja fa quasi, uns 25 anys, quan després d’acabar la diplomatura en fisioteràpia vaig començar a treballar en una empresa en el servei de rehabilitació domiciliària. Paral·lelament compaginava aquesta activitat amb la rehabilitació ambulatòria en un centre de Badalona. Aquestes dues activitats em van permetre adonar-me’n que si volia aportar els meus coneixements i el meu saber fer i estar calia disposar del temps necessari per fer-ho, i vaig decidir, després de treballar en altres centre ambulatoris, dedicar-me exclusivament al servei de rehabilitació domiciliària. Posteriorment, a la mateixa empresa, se’m va donar l’oportunitat de formar-me a França i Espanya, i també coordinar i formar altres professionals, adquirint gran experiència docent. Arrel d’aquesta experiència, se’m presentar l’oportunitat de passar a formar part del professorat col·laborador de les Escoles Gimbernat, ja fa uns 15 anys. La meva trajectòria professional ha estat sempre lligada a l’àmbit de la geriatria i la dependència i he crescut i evolucionat sempre dins d’aquest camp, fins a dia d’avui, en el que col·laboro també amb la Uvic, la Universitat de Manresa, Fisiofocus i sóc assessor/consultor d’una empresa de fabricació d’equipament mèdic (Hill-Rom Iberia). A nivell acadèmic vaig cursar un Màster en Prevenció de Riscos de la Comunitat i actualment, he demanat una excedència de dos anys en els meus estudis de Doctorat en Psicologia. Progressivament, la meva dedicació a l’atenció directa ha disminuït com a conseqüència d’aquesta evolució professional i, a dia d’avui, conservo algun pacient d’edat avançada, al qual tracto en règim particular. Així mateix, actualment estic fent la difusió i formació arreu d’Espanya, del Model de Mobilització i Desplaçament Segur de persones (vídeo), que em permet tenir contacte amb àmbits no només geriàtrics, sinó també de de les persones amb pluridiscapacitat, serveis de cures intensives, medicina interna, etc…

1. Dins del blog tractem tot tipus de temes, especialment de l’àmbit del sól pelvià i la neurologia. Tu has desenvolupat gran part de la carrera professional dins els camps de la geriatria i l’atenció domiciliària (a banda de la docència universitària), però creiem que ens pots donar un punt de vista interessant, encara que aparentment siguin àmbits una mica diferents. Explica’ns: en què consisteix exactament la teva feina actual dins i fora del món de les residències i què la fa diferent?

La meva activitat relacionada amb les residències de llarga estada està relacionada d’una banda a formar els professionals de la fisioteràpia i la teràpia ocupacional en tècniques i metodologies actualitzades que poden ajudar als professionals a implementar programes d’atenció personalitzada i en grup, quan sigui necessari, adaptats a les necessitats reals de la persona. Des de l’assessorament sobre les necessitats de mobilització i desplaçament; passant per les mesures de lliure restricció física i farmacològica, la prevenció de caigudes i fins a les necessitats de comprensió dels símptomes psicològics i conductuals de les persones amb demència. A banda dels professionals dits tècnics a les residències, formo els professionals d’atenció directa, cuidadors/res gerontològics, els quals representen un paper molt important en els programes d’atenció i cura de les persones grans. La seva proximitat diària tant física com emocional, els dota de ser considerats peça clau dels sistemes assistencials en els centres.

El que fa diferent la meva feina, i més que diferent, jo diria personalitzada és la visió de la persona gran, en tota la seva dimensió, com es sol dir, holística, global, sobretot des de les vessants emocionals, socials i de relació amb el seu entorn. Jo sempre dic que el que fa rica la meva perspectiva és la coherència entre el que sé, el que no ser i el que la persona necessita, transmès verbalment o identificat empàticament.

2. Per què és tant important la fisioteràpia dins l’àmbit de la geriatria? I per què l’apliquem, a vegades, amb tanta deixadesa?

La fisioteràpia és important en qualsevol dels seus àmbits d’actuació. Concretament en geriatria és necessària considerar que cada cop són més les persones d’edat avançada que es poden beneficiar de programes preventius i interventius, per exemple d’activitat física, de prevenció de caigudes o de activitats cognitives i que paral·lelament un gran percentatge dels fisioterapeutes desenvolupen la seva activitat, o part d’ella, en els àmbits geriàtrics.

El motiu o motius pels quals la fisioteràpia, a vegades, s’aplica, amb una motivació diferent a la d’altres àmbits, poden estar relacionats amb moltes variables, però jo vull pensar, finalment, que tot depèn de la motivació i implicació del propi professional. Més enllà de motivacions econòmiques, de condicions laborals, resultats a llarg termini, etc… , el compromís propi de cadascun de nosaltres, és el que ens ha de dur a realitzar la nostra professió de forma que donem el millor de nosaltres, pels altres.

3. Per què creus que a Espanya ens és tant difícil trencar la rutina de funcionament dins d’una institució geriàtrica (mobilització dels usuaris, ús de subjeccions, etc.)? És per falta de motivació dels professionals? Dificultats econòmiques? Barreres arquitectòniques? Alguna raó més que se t’acudeixi?

Una de les dificultats més importants i que he pogut observar, és la resistència al canvi. Ja sé que se’n parla molt, però sortir de la norma, del “sempre s’ha fet així”, comporta un esforç tant individual com col·lectiu. No obstant, he pogut ser testimoni que cada cop som més professionals que ens hem afegit a l’aventura de l’evolució i ben aviat, hi haurà moltes persones i institucions que se’n beneficiaran.

4. I a nivell domiciliari? Creus que qualsevol persona amb dependència hauria de disposar d’algun dispositiu per ajudar a fer les transferències (tipus grua, per exemple) o apostes per l’ús de materials més senzills (llençols lliscants, taules de transferència, etc.)? És una opció assequible?

I, ja que hi som, saps d’algun recurs perquè qualsevol es pugui informar sobre aquest tipus d’ajudes, sigui un professional o un particular?

A nivell domiciliari, és cert que hi ha una manca de productes de suport, sovint per manca d’informació, tot i que hi ha professionals que fan cada cop més difusió d’aquests productes. Un dels productes que jo crec s’hauria de considerar com imprescindible a partir de certs moments vitals, és disposar d’un llit clínic, autovariable en alçada i articulat, que permeti no només a la persona moure’s amb més autonomia sinó també al cuidador sigui familiar o professional, ajudar durant les AVD i les necessitats de mobilització. Actualment existeixen cada cop més productes de suport que es podrien utilitzar a nivell domiciliari, però la clau sempre està en l’avaluació de les necessitats reals de la persona i del seu entorn.

Pel que fa a la qüestió mare dels productes de suport, el preu, existeixen bancs d’ajudes tècniques (BAT)*, sovint vinculats a alguns ajuntaments i que són serveis que engloben l’assessorament tècnic gratuït en adaptacions domiciliàries i accessibilitat, personalitzat i a més, ofereixen, en condicions de lloguer assequible, ajudes tècniques domiciliàries, que no estan subvencionades ni pel departament de Salut ni pel de Benestar Social i Família de la Generalitat, i que són difícils d’assumir per la majoria d’usuaris i de les seves famílies. Aquesta fórmula a França, per exemple, és una realitat en tots els departaments. En aquest sentit jo voldria destacar el paper de tots els Sirius** que hi ha a Catalunya, Barcelona, Vic, Igualada, etc… i que disposen de productes de suport per provar, servei d’assessorament dirigit per professionals de la teràpia ocupacional molt qualificats i de forma gratuïta.

*BAT: Per conèixer els BAT que teniu a la vostra disposició cal que us poseu en contacte amb la vostra treballadora social o amb el vostre ajuntament i ells us n’informaran. Algunes seus de La Creu Roja també en disposen.

**Sirius: Són centres per l’Autonomia Personal dels que disposa la Generalitat en diversos punts del territori català. Ofereixen informació i orientació sobre solucions personalitzades, productes de suport i recursos disponibles amb l’objectiu d’impulsar i millorar l’autonomia personal i l’accessibilitat a l’entorn, així com afavorir la integració social de les persones amb discapacitat i de la gent gran. Per més informació dirigiu-vos al següent enllaç.

5. Sempre t’hem sentit defensar que, tot i les dificultats econòmiques o l’esforç que pugui suposar l’anar contracorrent en l’ús de dispositius d’ajuda i en el tracte amb el pacient, tots aquests canvis comporten grans i evidents beneficis, tant pel professional com per l’usuari. Com convenceries algú perquè canviés la seva manera de fer?

Citaré tres arguments que no volen convèncer a ningú; cadascú es lliure de fer allò que consideri millor, però si espero com a mínim serveixin per plantejar-se si decidim evolucionar i oferir solucions adaptades o continuem formant part del que sempre hem fet.

• Moure i/o desplaçar manualment, ni que sigui, un segment corporal d’una persona que no pot participar en el seu desplaçament, està per sobre dels límits de la tolerància del sistema músculo-esquelètic del professional, tant si està entrenat com si no, i per tant comporta un risc per la seva salut.
• Aquest risc no és aïllat, sinó que s’acompanya del risc al que exposem a la persona, que no pot participar en el seu desplaçament, durant les transferències amb tècniques manuals, sub-optimals, com són caigudes, lesions de la pell i pèrdua d’autonomia.
• Els productes de suport, per definició, són instruments de promoció de l’autonomia i, a més, ofereixen la seguretat adaptada i necessària a la persona que els utilitza, i redueixen la càrrega física derivada de les activitats de mobilització.

6. Canviem de tema. Un altre tret que et caracteritza és l’èmfasi que fas en què qualsevol procés de rehabilitació ha de ser un exercici d’empatia amb el pacient, humanitzant al màxim la nostra actuació i fent, de la seva història de vida, l’eix central del tractament. Creus que als professionals de la salut ens falta formació en l’àmbit de la comunicació i la psicologia per poder-ho dur a terme?

En aquest aspecte, estem incidint molts professionals no només de fisioteràpia, sinó també d’altres àmbits sanitaris, sociosanitaris i de l’educació. El fet de considerar la persona, per exemple, sota el decàleg de l’Atenció Integral Centrada en la Persona (AICP)*, fa que la seva voluntat, la seva opinió, la seva implicació en el procés de rehabilitació sigui l’eix de la nostra actuació. Més enllà dels nostres objectius hem de considerar els propis de la persona, com a èsser únic i irrepetible, amb les seves vivències i les seves càrregues emocionals.

Actualment estic insistint molt amb els alumnes de tercer curs de grau de fisioteràpia en la importància del reconeixement de les emocions i l’autogestió pròpia per tal de poder reconèixer i gestionar les de la persona.

*AICP: model basat en la qualitat, on la importància del servei radica en la centralitat de la persona. És en definitiva, un canvi en perspectiva de l’atenció, tenint en compte el benestar de les persones i, sobretot, les seves decisions i preferències. Per més informació, consulteu el següent document.

7.Ens pots explicar algun cas d’alguna persona amb deteriorament cognitiu amb qui connectessis d’una manera especial, o que t’impactés especialment el resultat de la teva actuació?”

Fa uns 10 anys i fins en fa 5, vaig tenir l’oportunitat i la gran sort de conèixer i compartir experiències amb l’Alícia, a casa seva. Vaig seguir, juntament amb la seva cuidadora i la seva família, l’evolució de la malaltia d’Alzheimer i vam connectar d’una forma molt especial.

Després d’una període de dificultats per trobar vies de comunicació, vaig demanar informació a la cuidadora i a la família i vaig aconseguir poder indagar sobre les seves vivències. On va néixer, on va créixer, amb qui es va casar, quina era la seva família, en quina llengua/llengües s’expressava, quina música li agradava, etc… Informació que em va permetre accedir al seu moment vital i a la seva realitat i que va ser l’inici del seu despertar i si més no, del retard de la seva introspecció que inevitablement tard o dora arribaria.

8.Ja per acabar: part de la teva formació l’has feta a l’estranger. Creus que hi ha molta diferència en la manera de fer de la fisioteràpia? Recomanaries aquesta experiència?

Sempre recomanaria formar-se, aquí o fora. Sigui com sigui, cada persona té la seva experiència i ens pot aportar molt de la mateixa. De fet, si tots compartíssim la nostra experiència i les nostres inquietuds, segurament podríem millorar l’idea de l’inici de què sovint practiquem la fisioteràpia geriàtrica de forma poc motivadora.

Moltíssimes gràcies per dedicar-nos el teu temps. Ho valorem moltíssim.

Gràcies a vosaltres. Necessitem més persones com vosaltres.