Quan vaig decidir fer aquesta entrada em va semblar increïble que no se’ns hagués acudit abans de parlar-ne. Fa quasi 4 anys que tenim el blog en marxa, i un dels objectius bàsics que tenim és donar a coneixer la professió a la gent, i la rehabilitació domiciliària és un eix fonamental de la professió.
Durant la carrera, almenys quan la Marta i jo vam estudiar, pocs professors ens van parlar de la importància de la fisioteràpia domiciliària, i de com pot ser de bàsica, però també complexa.
“No se me ocurre satisfacción más grande en la vida que que un paciente te reconozca que, tras tu implicación en su caso, hay un antes y un después en su vida; no se puede pedir nada más” – Dr. Pedro Cavadas.
La fisioteràpia domiciliària consisteix en la intervenció rehabilitadora sobre la persona necessitada dins la seva llar i sorgeix com un complement a la recuperació habitual, a més de resultar la millor manera de prevenir ingressos hospitalaris innecesaris i garantir l’autonomia de les persones. A Espanya, aquesta pràctica ja fa anys que es desenvolupa, però d’una manera institucionalitzada i estructurada i formant part de plans d’intervenció de les diferents administracions públiques es fa des de l’any 2000. Catalunya va ser la 1ª CCAA en posar en marxa un sistema de rehabilitació domicilària públic finançat al 100% l’any 1987 (1), i la rehabilitació a domicili fa anys entra dins les competències dels fisioterapeutes que treballen dins l’atenció primària catalana, però la manca de professionals a aquest nivell és molt evident (per més info.: https://bit.ly/2LQaAZV / https://bit.ly/2XIrGjF). Paral·lelament, i per intentar pal·liar la manca d’inversió pública, hi ha tot un sistema d’empreses privades i autònoms que complementen l’oferta en aquest sentit.
Els resultats dels efectes de la fisioteràpia domiciliària pública a Espanya queden reflexats a les memòries del Sistema d’Atenció a l’Autonomia i la Dependència (SAAD), però no als d’altres serveis com el Programa d’Atenció Domiciliària amb Equip de Suport [PADES], els Equips de Suport i d’Atenció Domiciliària [ESAD], els Equips domiciliaris dels serveis de geriatria hospitalària o els Serveis d’Ajuda a Domicili [SAD], per la qual cosa es constata una necessitat d’investigació en aquest camp (1). No només manca evidència científica respecte a les intervencions sinó també a la valoració de la satisfacció dels usuaris (pacients i familiars) i dels propis professionals.
L’evidència actual destaca la fisioteràpia domiciliària com a una bona eina per les persones que pateixen EPOC, fractures de maluc, patologies neurològiques de diferent índole i el suport a familiars i cuidadors en aquestes circumstàncies, i per desenvolupar protocols de rehabilitació de problemes músculo-esquelètics habituals com les tendinopaties o capsulitis adhesives d’espatlla, epicondilitis, àlgies vertebrals o esquinços de turmell. Tot i així, també destaca que, tot i l’augment de la demanda assistencial, els recursos destinats per part de l’administració pública a aquest tipus de serveis s’han vist clarament reduits i és necessari fer més investigació per poder pressionar en aquest sentit (1).
*A l’apartat de bibliografia deixaré l’enllaç a uns quants estudis que, crec, poden resultar del vostre interés, tots ells dels últims 5 anys.
L’aspecte clau a tenir en compte quan es fa rehabilitació a domicili és que la persona t’està atorgant la més gran de les confiances, perque està obrint la porta a la seva intimitat a un desconegut. Aquest fet és un arma de doble fil que hem de saber manegar bé, perque sinó se’ns pot girar en contra, però si ho sabem aprofitar, serà la base de l’èxit de la teràpia.
Un dels hàndicaps quan fas la rehabilitació a casa és que no tens a disposició el material que se “suposa” necessari per treballar: has de ser un exemple d’adaptació constant. Però també és cert que estàs en l’espai on la persona se sent més cómoda i rodejada dels objectes que la poden motivar a moure’s. A més, una casa i tot el que hi ha a dins, l’estat en que es troba, és una font inesgotable d’informació que ens pot ser molt útil com a professionals.
Un altre hàndicap, segons com, pot ser la presència o no de la família. Hem de poder convertir-la en el nostre principal aliat, i sense oblidar que el pacient ha de ser el centre de la nostra intervenció, els qui l’envolten també poden necessitar informació i els hem de fer entendre la importància de què també s’involucrin activament en el tractament (1).
Probablement, molts de nosaltres, si pensem en l’usuari tipus de fisioteràpia domiciliària ens ve al cap la imatge d’una persona gran, amb pluripatologia, que no sempre té un suport estable. Però aquesta branca de la fisioteràpia també ha anat evolucionant, i avui en dia qualsevol persona, tingui o no tingui un lesió de base, sigui jove o gran, pot disposar d’un fisioterapeuta que es desplaci a casa seva, precisament perquè li pugui oferir un tractament més personalitzat i adaptat al màxim a les seves necessitats.
Lògicament, la intervenció del fisioterapeuta dependrà del problema que estigui tractant, pero sí que és cert que el professional ha de ser una mica “tot terreny”, i molt observador. En segons quins domicilis potser som una de les poques persones que tenim accés a aquell espai, i podem ser de molta utilitat a altres professionals per ajudar a detectar problemes afegits.
Les opcions doncs, són infinites, i la utilitat, meravellosa. Però com sempre, necessitem posar-nos a treballar per fer-nos més visibles com a col·lectiu, donar a conèixer la nostra tasca i evidenciar-ne els beneficis.
Bibliografia
- López-Liria et al. Los servicios de fisioterapia domiciliaria en el sistema sanitario público de la Península Ibérica. Rev Iberoam Fisioter Kinesiol. 2009;12(1):46–57. (PDF).
Altres estudis d’interès:
Imatges
*spinenjoint.co.in
-Anna-
Apapatxar 