5 de febrer de 2019

“The truth is very simple. The majority of patients, they don’t say very much. But there’s a temptation to fill the silence and to talk to much. Say nothing is very tough. But the doctor must speak clearly and very little” – Dr.Henry Marsh.

“Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi.”– Carles Capdevila.

He volgut començar aquesta entrada amb 2 frases que m’ajuden a plasmar la complexitat del fenomen de la comunicació. La 1ª, del neurocirurgià Henry Marsh, on reflexa la necessitat de ser assertius, clars, però també la importància dels silencis, que no ens ensenyen. La 2ª, la d’en Carles Capdevila, ens descriu a la perfecció la comunicació no verbal, i el pes d’aquesta en l’acte de tenir cura, d’acompanyar.

Com ja vaig introduir en l’entrada anterior, la humanització de l’assistència sanitària passa, en part, per potenciar les mal anomenades, “habilitats toves”, entre les quals destaquen la capacitat de treballar en equip, de presa de decisions, la planificació i l’organització i la comunicació.

Després de fer una revisió de, crec, gairebé tots els plans d’estudis de fisioteràpia de les universitats espanyoles, he pogut comprovar que la comunicació està poc valorada dins la professió. En general, entra a dins de l’assignatura de psicologia, present de manera obligatòria, quasi sempre a 1r curs. Les universitats de la Comunitat de Madrid són les que més èmfasi hi fan, afegint alguna altra assignatura. El que més m’ha sorprès, i negativament, és un dels títols per l’assignatura en una de les universitats: “Psicología de la Discapacidad”. La comunicació escrita també és important, i emfatitzar la discapacitat no crec que sigui una bona manera d’enfocar-ho. Queda clar, doncs, que novament ens manca formació en aquest aspecte i, tenint en compte que ens hem de passar la vida professional tractant persones, amb alguna problemàtica afegida, i moltes vegades, complexa, ens hauria de fer replantejar prioritats curriculars. Aquesta realitat també queda reflectida en l’estudi de Włoszczak-Szubzda et al., 2013, que mostra la manca de comunicació efectiva com a principal causant d’una gran dissonància que hi ha, a nivell mundial, entre les habilitats tècniques dels professionals sanitaris i la percepció de cura que tenen els pacients. Ja centrat en els fisioterapeutes (FTP), avalúa les competències en comunicació que rebem durant els estudis i els factors que en marquen un assoliment major, així com quins podrien ser els mecanismes per millorar-ne la integració als plans d’estudis. Els resultats indiquen que la planificació educativa per a assolir aquestes competències no és bona i, a més, a mesura que el FTP va desenvolupant la seva vida professional la comunicació va en regressió. (1,2).

Però no basaré la meva opinió tan sols en els plans d’estudis. He volgut, també, fer una revisió de la bibliografia que parla de comunicació i fisioteràpia. A continuació, el que n’he pogut extreure:

Resultado de imagen de viÃ±etas fisioterapia — El que hem d’evitar

La comunicació és una interacció bidireccional on la informació, els significats i els sentiments es comparteixen verbalment i no verbalment. La comunicació es considera efectiva quan millora la satisfacció, la seguretat, els símptomes, l’estat psicològic del pacient o quan en redueix l’impacte de la malaltia. Per altra banda, una mala comunicació pot comportar una disminució de la salut del pacient (2).
Les habilitats comunicatives es poden ensenyar, però ens hem d’assegurar que hi ha una bona estratègia educativa al darrere i que els professionals que imparteixen aquestes classes tinguin ells mateixos una bona formació (2). Per mi, llegir aquest punt em sembla redundant i d’una lògica aclaparadora, però es fa evident que fa falta remarcar-ho. S’hauria d’apostar per una formació continuada al llarg de tota la carrera, i no només a l’inici com sol passar, i les simulacions i el role-playing s’erigeixen com les millors estratègies pedagògiques. A més, és necessari incidir-hi durant les pràctiques clíniques. No hauríem d’oblidar tampoc, l’ús del llenguatge corporal (1,2,10). En un dels estudis que he llegit es plantegen fer entendre als estudiants de 1r de carrera la importància d’incorporar els coneixements sobre ètica, filosofia de la ciència i comunicació com a necessaris per la seva pràctica professional. Ho fan a través d’un projecte pedagògic que pretén que reflexionin i valorin el rol d’aquests enfocs més humanistes a través de les habilitats manuals (3).
Encara falta investigació per evidenciar científicament la importància de la comunicació en salut, però els estudis actuals mostren que la manera com el professional es comunica i construeix la relació amb el pacient té un efecte en els resultats d’aquest a les proves mèdiques; així mateix, la comunicació és un element clau en l’adherència dels pacients al tractament, però falta determinar quins factors són els més importants (2,4,8).

En 2 dels estudis analitzats (5,6) es medeix l’efecte que l’entrenament en habilitats comunicatives té sobre l’adherència al tractament de pacients amb dolor lumbar crònic. En els 2 queda clar que els efectes a curt termini són positius, però que fa falta més investigació per veure si els canvis es mantenen a llarg termini. A l’estudi conduït per Lonsdale et al., 2017 (5), al grup experimental, els fisioterapeutes havien rebut 1h de formació sobre maneig del dolor lumbar crònic i un taller de 8h sobre habilitats comunicatives; per la seva banda, els FTP del grup control, només havien rebut la formació en maneig del dolor. Els resultats demostren que els pacients del grup control tenien pitjors resultats d’adherència que els participants al grup experimental. També analitzava diferències entre sexes: la percepció del dolor no variava en el temps ni en homes ni en dones de cap dels 2 grups; per contra, la funcionalitat sí que millorava en els homes dels 2 grups, però només en les dones del grup experimental. Per la seva banda, a l’estudi de Murray et al., 2015 (6), el grup control era tractat per FTP que no havien realitzat formació en comunicació i l’experimental amb els que sí. Comparativament, al final de la sessió, els pacients del grup experimental se sentien més ben atesos que els del grup control.

També es destaca l’evolució que la medicina (i les ciències de la salut en general) està fent cap al model bio-psico-social, que fa de marc teòric de les estratègies a seguir en comunicació. Així doncs, s’aposta per la necessitat de conèixer la perspectiva del pacient i el seu context psico-social, d’informar-lo sobre les opcions de tractament i de fer-lo partícep en la presa de decisions (4). En l’estudi de Wijma et al., 2017 (7), es fa una revisió bibliogràfica més exhaustiva i els punts que destaquen són els següents:
- Individualitat: importància de conèixer al pacient i que el tractament sigui personalitzat.
- Educació i comunicació: fent èmfasi en la comunicació no verbal, i en el fet que les dues vagin de la mà durant tot el procés de tractament.
- Planificació d’objectius conjuntament amb el pacient.
- Suport: i donant molta importància a l’apoderament, la capacitat de brindar autonomia al pacient.
- Que el perfil del FTP sigui social, que es mostri segur i que tingui coneixements en aquest model centrat en el pacient.
En una revisió anterior, O’Keeffe et al., 2016 (8), destaquen que dins la fisioteràpia músculo-esquelètica s’ha comprovat que aquesta té uns efectes específics i altres que no ho són. Per no específics entenem aquells que fan referència al propi pacient, al terapeuta i a l’entorn. Amb aquest estudi es pretèn aclarir a quins aspectes donen més importància tant el pacient com el fisioterapeuta. Novament, els factors més comentats són:
- Habilitats interpersonals i de comunicació del fisioterapeuta: que sàpigui escoltar, que es mostri atent i empàtic, que sàpigui donar suport i també fa èmfasi en la comunicació no verbal.
- Les habilitats pràctiques del FTP, és a dir, el seu coneixement específic i tècnic, la seva experiència clínica i la capacitat d’educar al pacient.
- Que l’atenció que es presta sigui centrada en el pacient, tenint en compte les seves capacitats i opinions, traçant un pla terapèutic conjunt.
- Factors organitzatius i ambientals: la durada del tractament i la flexibilitat horària i en les consultes.

En una altra investigació, més que a la comunicació en sí, el que els pacients destaquen com a bàsic per a crear una verdadera relació de compromís amb el seu fisioterapeuta és la consciència i l’actitud d’aquest (9).
La necessitat i voluntat de creació d’eines d’avaluació de l’eficàcia de la comunicació (tant a nivell de generar una bona relació fisioterapeuta-pacient, com per l’elaboració de material informatiu/educactiu) i del seu aprenentatge al llarg de la vida professional també és un aspecte destacat en diversos estudis (10, 11). Murray et al., 2018 (11) es plantegen la necessitat de crear una eina per avaluar l’eficàcia de la comunicació dels fisioterapeutes (FTP) per aconseguir l’autonomia dels seus pacients pel que fa a auto-maneig del dolor lumbar (en aquest cas). Els resultats obtinguts revelen que la “Communication Evaluation in Rehabilitation Tool“ és una bona manera de veure-ho i que els fisioterapeutes avaluats necessiten millorar en 5 dels 18 ítems avaluats.
Finalment, també m’ha agradat comprovar que algú s’ha preocupat d’analitzar el fenomen de la comunicació dins de les consultes privades (12). L’estudi pretén valorar si dins les consultes privades de fisioteràpia es fa un ús específic de la comunicació com a eina terapèutica i, en cas afirmatiu, si els professionals es basen en algun marc teòric específic. A més, també descriu quins són els principals aspectes comunicatius als que s’apel·la.
En general es detecta que sí que es té en compte la comunicació, i que els fisioterapeutes que hi treballen són conscients que el contacte i el fet que la conversa sigui distesa i que impliqui directament la salut del pacient és important. Tot i així, cap d’ells fa referència al fet de seguir un marc teòric específic i es detecta certa tendència a obviar les necessitats/opinions més directes del pacient i de centrar-se en la opinió, únicament, del terapeuta pel que fa al tractament.

comunicació efectiva — El que hauríem d’aconseguir

Viure en una era amb tanta informació i tanta formació, de vegades, ens fa oblidar les competències més bàsiques per desenvolupar la nostra feina i el nostre dia a dia. La comunicació, el llenguatge són fets inherents a la persona, es consideren bàsics en el seu desenvolupament. De res ens servirà conèixer tots els tractaments possibles i ser els millors aplicant-los si no els sabem transmetre als nostres pacients, fent-los partíceps del procés. Recordeu que, fem el que fem, sempre estem comunicant-nos.

Bibliografia

Imatges

*Vinyeta: Anna Azpi.

*Taula CERT: Murray A, et al., 2018.

*Foto: Think&Start

-Anna-

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28

Dia: 5 de febrer de 2019

La comunicació en fisioteràpia