“La percepción de la música y las emociones que suscita no dependen exclusivamente de la memoria, y la música no tiene por qué ser conocida para ejercer su poder emocional. He visto pacientes con demencia profunda llorar o estremecerse cuando escuchan una música que nunca han oído, y creo que son capaces de experimentar la misma panoplia de sentimientos que los demás, y considero que la demencia, al menos en esas ocasiones, no es un obstáculo para la profundidad emocional. Una vez has presenciado estas reacciones, sabes que sigue existiendo un yo al que se puede apelar, aun cuando sea la música, y sólo la música, la que consiga llegar a él” – Oliver Sacks (Musicofilia: relatos de música y el cerebro).
Apapatxar reprèn l’activitat després d’un temps de descans. Aquest proper curs pretenem seguir una línia similar a la de l’últim any, però en el meu cas (Anna) tinc intenció de fer unes entrades més senzilles i que tendiran més a la part social de la nostra professió, poc explorada encara, i força invisible, crec. Espero que pogueu gaudir encara una mica més d’Apapatxar. Comencem de nou; benvinguts!
El dia 21 de setembre és el Dia Mundial de l’Alzheimer i per això en aquesta entrada voldría parlar d’un concepte que ja havíem vist al blog, el de deteriorament cognitiu (Microbiota intestinal i deteriorament cognitiu). Tot i així, mai l’hem definit exactament i sempre hem tendit a relacionar-lo amb la malaltia d’Alzheimer. M’agradaria aclarir que el deteriorament cognitiu afecta a persones amb la malaltia d’Alzheimer, però també a aquelles amb altres patologies neurodegeneratives (com poden ser el Pàrkinson, l’esclerosi múltiple, l’ictus, etc.) i qualsevol persona a mesura que fa anys és més propens a patir-ne (però no és obligatori ni parlem del mateix tipus). A més el grau i la manera com afecti a la persona dependrà de factors tan variats com l’ambient, la dieta, l’exercici físic o el nivell d’educació al que hagi pogut tenir accès la persona.
Així doncs, podem definir deteriorament cognitiu lleu (DCL) com a una situació en la que es produeixen una sèrie de canvis de diverses capacitats cognitives (memòria, capacitat d’atenció, orientació, etc.) que no es poden justificar amb l’edat sinó que són conseqüència d’alguna altra patologia. Patir deteriorament cognitiu no implica necessàriament desenvolupar una demència, però sí que fan que l’afectat/ada hi sigui més propens/a.
A mesura que aquest deteriorament cognitiu avança, el decliu d’aquestes funcions es fa més evident, així com el de la capacitat funcional de la persona (entesa com la seva capacitat per dur a terme les activitats de la vida diària i el manteniment de les capacitats físiques com la coordinació, l’equilibri o la marxa, per exemple). És aquí on el fisioterapeuta entra a jugar el seu paper i on la música li pot resultar de gran ajuda.
Dels efectes de la música sobre l’Alzheimer ja n’havíem parlat també (Alzheimer II-Teràpies no farmacològiques), però ara veurem amb més detall què fa amb el nostre cervell. Per fer-ho podeu veure aquest vídeo.
La música és, segons el DIEC, “l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme”.
La motivació, un “procés que sosté i que dirigeix l’activitat de l’organisme i el comportament dels individus”.
El ritme, la “proporció de temps entre diversos moviments, sons, fenòmens o actes repetits”.
El plaer, una “viva satisfacció dels sentits o de l’ànim provocada per la possessió o per la idea de quelcom agradable i atractiu”.
L’emoció, una “reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible”.
Totes aquestes deficions em serveixen per enllaçar conceptes, els quals, units, proporcionen al fisioterapeuta, les eines més potents per als seus tractaments a persones amb deteriorament cognitiu. L’emoció i la motivació resulten claus perquè el cervell aprengui i retingui. En el cas del deteriorament cognitiu, aquests dos verbs no són adequats en el seu sentit més literal, ja que malauradament les persones en aquest estat no són capaces de millorar, però sí de mantenir-se estables i mantenir al màxim les qualitats que encara tenen preservades. Propicien doncs, la flexibilitat cognitiva (capacitat dels nostre cervell per adaptar-se als canvis, molt lligada a la plasticitat cerebral, que es veu clarament afectada en els casos de deteriorament cognitiu). Així mateix, els records que desperta la música poden ser un bon recurs per reorientar la persona en espai i en temps, malgrat es pugui pensar el contrari.
El plaer, per altra banda, produït pel fet de gaudir l’activitat acompanyada de música i dels records que aquesta porta a la persona, desencadena la producció d’endorfines, altament beneficioses per l’organisme.
El ritme és un element clau a l’hora de treballar la marxa sobretot, importantíssim per ajudar a marcar tempos durant els canvis de pes, de cada pas. Resulta especialment útil, i està molt estudiat, en la malaltia de Pàrkinson.
Així mateix, l’ús de la música fomenta l’expressió de la creativitat, reforça l’autoestima és el millor motivador de moviment i resulta un element clau en el procés de socialització.
Per acabar, només us voldria fer veure el que “val més una imatge que mil paraules”. Mireu aquest reportatge atentament. Meravellós!
-Bibliografia
http://blog.fpmaragall.org/que-es-el-deterioro-cognitivo-leve
*https://www.youtube.com/watch?v=IaB5Egej0TQ
-Anna-
Apapatxar 