Entrevista a Josep Fabà

Aquesta setmana hem entrevistat en Josep Fabà, un psicogerontòleg amb molta vocació, i amb qui hem volgut conversar sobre un tema poc debatut, la sexualitat en la gent gran. Perquè el conegueu millor li vam demanar que ens fes un resum de la seva trajectòria formativa i professional que compartim amb vosaltres. I després us deixem amb l’entrevista. Esperem que serveixi per trencar tabús i per aprendre a valorar i a donar la importància que es mereix a aquest aspecte de la vida en vellesa.

 

El meu nom és Josep Fabà, Doctor en Psicogerontologia i membre del Grup d’Investigació en Gerontologia de la Universitat de Barcelona. Actualment compagino la meva feina de docent a la Universitat de Barcelona amb el càrrec de psicòleg en un centre residencial, i he participat en l’elaboració de diverses publicacions sobre sexualitat i vellesa.

JOSEP_FABA_2017

“Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa.” – Josep Fabà.

1. En primer lloc, i per centrar-nos: què entenem per sexualitat? Va més enllà del sexe o les relacions sexuals?

La definició de sexualitat no és senzilla, i diferents autors ho han fet de maneres molt variades. Però si una cosa està clara és, precisament, que cal trencar amb aquesta tendència tan difosa a nivell social d’equiparar sexualitat a pràctiques sexuals, doncs és reduccionista i implica l’empobriment d’un concepte tremendament ric.

Tenint en compte algunes definicions rellevants, com les de Félix López o l’OMS, quan parlem de  sexualitat ens referim a una dimensió de l’ésser humà, una dimensió, de fet, molt rellevant, que inclou la pràctica sexual i la reproducció però que va molt més enllà d’aquestes. Lluny d’això, la sexualitat és el conjunt de maneres que tenim d’experimentar-nos a nosaltres mateixos, i d’expressar-nos, com a éssers sexuats que som. Dit d’una altra manera, naixem amb un cos amb unes característiques determinades que és el resultat de l’expressió de la nostra càrrega genètica, i a mesura que creixem, aquest cos es va desenvolupant mentre interactuem amb el nostre entorn social, cultural, econòmic, polític, legal, etc. Aquestes interaccions influiran en la manera en que pensem en nosaltres mateixos com a ésser sexuats (per exemple, en si ens identifiquem com a homes o com a dones, en què creiem que implica ser home o dona, en si ens considerem o no atractius, en la nostra orientació sexual, en les nostres necessitats sexuals, en què ens atreu o desagrada sexualment, o en què ens causa plaer o malestar), en la manera en la que pensem sobre la sexualitat en general (pensaments, creences, actituds, valors, etc.) i en el nostre comportament (en aquest cas podríem parlar de la decisió de ser o no sexualment actius, de formar o no una parella, de tenir o no fills, o en el tipus de pràctiques sexuals que es posen en marxa). Tot això i més, doncs, és sexualitat.

2. Per què creus que és important parlar i tenir en compte la sexualitat en la gent gran? Creus que és un tema obviat i/o silenciat en la nostra societat?

És important perquè som éssers sexuals des del moment en què som concebuts (en el moment de la unió d’un òvul i un espermatozou es determina el sexe genètic) fins al moment que morim, i aquesta és una realitat a la que no podríem renunciar encara que ho volguéssim, de manera que totes les persones grans són éssers sexuals i compten amb aquesta dimensió humana que és la sexualitat. Això no implica que es tracti d’un col·lectiu homogeni: cada persona gran és única, de manera que la seva manera d’experimentar-se a sí mateixa, la seva manera de pensar sobre la sexualitat, i la seva manera d’expressar les pròpies necessitats sexuals variaran enormement.

Cal pensar en la gent gran com éssers sexuals, precisament, degut a la centralitat d’aquesta dimensió. No fer-ho implica tenir una imatge incompleta del que suposa ser gran, i dificulta que la gent gran pugui expressar i satisfer les seves necessitats sexuals i que aquells que així ho vulguin puguin continuar beneficiant-se de la pràctica sexual. En alguns casos, a més a més, es pot arribar a traduir en accions que poden tenir un efecte perjudicial sobre el benestar de les persones grans. Oposar-se al fet que un pare o mare vulgui establir una nova relació de parella, dutxar a una persona gran en un lloc on altres persones la poden veure, o receptar un fàrmac que pot interferir en la resposta sexual sense preguntar si això és important o no per la persona o explicar-l’hi, són alguns exemples de conductes que es poden produir pel fet de pensar que la sexualitat és una dimensió irrellevant en la vellesa, i que caldria evitar.

No obstant, no ajuda en aquest sentit el fet que, efectivament, la sexualitat a la vellesa és un tema del qual es parla més aviat poc, i que roman pràcticament invisible en la nostra societat. Si bé és cert que vivim en una societat cada cop més oberta, també ho és que la sexualitat continua sent un tema tabú, i que continuem caient en el parany dels models de bellesa imperants i en l’edatisme. Això ho podem veure, per exemple, en anuncis de roba interior o productes relacionats amb l’activitat sexual, que normalment estan protagonitzats per homes i dones joves i amb uns cossos d’unes característiques molt determinades. Lamentablement, els anuncis de llenceria, preservatius o lubricants on hi apareguin persones grans són més aviat escassos, per no dir inexistents.

3. Què caracteritza o en què es diferencia la sexualitat que practica la gent gran?

Els estudis sobre sexualitat a la vellesa acostumen a indicar que l’activitat sexual en aquesta etapa del cicle vital és més freqüent del que algunes persones es pensen, i s’ha vist, en diferents països, que com a mínim el 40% de la gent gran es manté sexualment activa, tot i que la probabilitat de ser sexualment actiu sembla ser més baixa entre les dones que entre els homes, i entre les persones de més edat.

Si ens centrem en les diferències amb les generacions més joves probablement cal tenir en compte que bona part de la gent gran d’avui en dia va créixer en un entorn més aviat repressiu, entre d’altres coses, pel que fa a la sexualitat. En aquest entorn, pràcticament no es parlava de sexualitat, o es feia des d’un model moral, que busca diferenciar entre allò que és moralment admissible o reprovable. Des d’aquest model, es considera lícita la pràctica sexual quan va encaminada a la procreació i es produeix en el marc d’un matrimoni entre un home i una dona. Degut a això, moltes persones grans han desenvolupat actituds erotofòbiques, i això les pot portar, entre d’altres, a negar-se el dret a ser sexualment actives tot i que tinguin el desig de ser-ho. D’altra banda, la menor igualtat entre homes i dones, que afortunadament ha anat disminuint amb el temps, hauria facilitat que la vida sexual de les parelles grans hagi estat regulada, en major mesura, per l’home, i que la dona hagi jugat un paper secundari en aquest sentit.

Si comparem les persones grans amb elles mateixes quan eren joves, es podrien mencionar els canvis a nivell de resposta sexual i la major prevalença de disfuncions sexuals, i és que a mesura que envelleixen, les dones poden experimentar una menor lubricació i dilatació vaginal, i els homes, una disminució de la vigorositat de l’erecció o una major dificultat per aconseguir tenir-ne una, i tant les unes com els altres, una disminució del desig sexual. Això, però, no té per què ser la norma, i de fet el coit és una de les pràctiques sexuals més freqüents entre aquelles persones grans que es mantenen sexualment actives i disposen d’una parella.

Per últim, mencionar que a la vellesa també es poden produir canvis positius en el terreny de la pràctica sexual. De fet, alguns dels canvis comentats en relació a la resposta sexual poden donar lloc a una activitat sexual més pausada i tranquil·la, i menys centrada en la penetració i la necessitat d’arribar ràpidament a l’orgasme. El fet que els fills ja no visquin a casa, la major disponibilitat de temps després de la jubilació, i la pèrdua de la por a tenir un embaràs no desitjat són factors que també poden ajudar en aquest sentit.

4. Si partim de la idea que part de la sexualitat està a la ment, hi ha diferències entre la manera d’expressar aquesta sexualitat i el desig sexual entre persones grans amb o sense deteriorament cognitiu?

Totalment. El fet de tenir un deteriorament cognitiu lleu, o un deteriorament cognitiu més significatiu com podria passar en el cas de les demències, pot generar canvis en la capacitat que la persona té de satisfer les pròpies necessitats sexuals, i en la manera de fer-ho. Hi ha estudis, per exemple, que suggereixen que la prevalença de disfunció erèctil podria ser més elevada entre homes grans amb demència que entre homes grans sense deteriorament cognitiu. Igualment, les persones amb demència també poden experimentar un desig sexual menor (fet que sovint passa desapercebut o es pot atribuir a l’envelliment en sí) i una major dificultat per recordar els gustos de la parella, o senzillament, la seqüència típica de l’acte sexual. D’altra banda, és freqüent que aquestes persones oblidin quan ha estat l’últim cop que han mantingut relacions sexuals amb la seva parella, donant lloc a peticions sexuals continuades i/o recriminacions.

Mantenint-nos en el cas de les persones amb demència, en alguns casos poden presentar comportaments sexualment inapropiats, és a dir, actes verbals o físics amb càrrega sexual que es produeixen en un entorn en el que resulten inacceptables. Podria ser el cas, per exemple, d’una persona que intentés tocar els pits a qui s’encarrega de dutxar-la, o mantenir relacions sexuals amb una altra persona que visqués en la mateixa residència i que tingués un deteriorament cognitiu greu. Això es podria deure, entre d’altres raons, a una major dificultat per inhibir el propi comportament, a una menor comprensió de la naturalesa d’una relació cuidador-persona cuidada, o al fet de confondre una altra persona amb la pròpia parella.

5. Suposem que, òbviament, el deteriorament físic també influencia en les relacions sexuals. Com assessores en aquest aspecte?

El deteriorament físic i les limitacions funcionals que les persones poden experimentar en diferents graus a mesura que envelleixen poden convertir-se en entrebancs addicionals per la pràctica sexual.

Si una persona gran demana orientació a un professional de la salut per buscar maneres per continuar sent sexualment activa tot i aquestes limitacions, la primera cosa a considerar és que segurament l’activitat sexual és rellevant en la seva vida, donat que hi ha una tendència entre la gent gran a evitar parlar de qüestions relacionades amb la seva sexualitat amb els professionals que s’encarreguen d’atendre-les. Ajudar-la a superar les dificultats que presenti perquè pugui gaudir de la pràctica sexual com ho feia abans, o de la manera més semblant possible a com ho feia abans, hauria de convertir-se en un objectiu més de l’atenció que aquesta persona rep.

En el cas de rebre una consulta d’aquest tipus, seria interessant que un o més professionals amb més coneixements que jo de la causa que origina la limitació (traumatòlegs, fisioterapeutes, etc.) analitzessin amb cura el cas i valoressin si és recomanable o no que la persona en qüestió es mantingui o no sexualment activa, quines conseqüències negatives podria tenir, i de quines maneres es podria minimitzar els riscs associats a la pràctica sexual. Aquesta valoració s’hauria de fer evitant caure en el paternalisme, i evitant que es veiés influenciada pels valors personals dels professionals en qüestió, i les conclusions s’haurien de transmetre a la persona interessada de forma comprensible per tal que aquesta, un cop informada, pogués prendre lliurement la decisió que més li convingués (que pot o no coincidir amb la recomanació dels professionals, o implicar o no un menor o major risc per la seva salut física).

6. Existeix una edat màxima per expressar la sexualitat? I les relacions sexuals?

No existeix ni una edat mínima ni una edat màxima. Podríem dir que la sexualitat és com l’energia: no es destrueix, només es transforma.

Els nens i les nenes poden posar en marxa conductes que denoten un interès cap a tot allò que té a veure amb la sexualitat, com masturbar-se, fer preguntes sobre com es fan els fills, o jugar a metges amb altres nens i nenes per, simplement, satisfer la seva curiositat i veure els cossos d’altres persones. En el pol oposat, a la vellesa, cal tenir en compte que les pràctiques sexuals no es redueixen al sexe amb penetració, ni han d’implicar sempre els genitals, sinó que hi ha moltes altres maneres d’experimentar plaer a través del cos, sigui o no amb la companyia d’una altra persona. Per a algunes persones, tombar-se al llit amb la seva parella, donar-se petons, i fer-se abraçades i carícies pot ser una important font d’excitació i plaer, i ajudar a satisfer necessitats afectives importants, com la de sentir-se estimat, encara que no s’acompanyi de penetració ni d’orgasme. Aquesta capacitat es manté durant tota la vida, una altra cosa és que hi pugui haver persones grans que, lliurement, decideixin renunciar-hi, cosa que és totalment lícita.

7. Quins són els motius habituals pels que les parelles deixen de tenir relacions sexuals? En quina edat succeeix això?

Els motius poden ser molt variats, i no tenen per què donar-se a una edat determinada, tot i que, dins la vellesa, a més edat, menys probabilitat de seguir sent sexualment actiu.

En alguns casos, es pot renunciar a la pràctica sexual per una disminució del desig sexual, molt sovint combinada amb la monotonia que es pot instal·lar en les relacions sexuals de les parelles de llarga duració (en aquest cas, probablement, de molt llarga duració). Al mateix temps, aquesta monotonia es pot veure agreujada per la manca de comunicació sobre la vida sexual entre ambdós membres de la parella,  o per la falta d’iniciativa a l’hora de buscar o introduir canvis, novetats, en les relacions sexuals.

En altres casos, alguns canvis en la resposta sexual dels que ja hem parlat (la disminució de la lubricació i dilatació vaginal o la pèrdua de vigorositat de les ereccions) poden generar malestar físic i/o psicològic durant la pràctica sexual. Això, sumat al desconeixement de l’existència de mecanismes per minimitzar l’impacte d’aquests canvis, o a la incomoditat que pot suposar buscar ajuda de professionals, també pot facilitar que algunes parelles renunciïn a la pràctica sexual. En aquesta línia, no ens podem oblidar tampoc de les disfuncions sexuals, que en alguns casos poden ser considerades, de manera errònia, una conseqüència inevitable i no tractable de l’envelliment.

I per pensar en algun altre motiu, podríem dir que una educació sexual deficitària podria haver facilitat que algunes persones grans considerin que la pràctica sexual únicament és lícita quan persegueix finalitats reproductives. Si es pensa d’aquesta manera, un cop arribada la menopausa seguir sent sexualment actiu pot deixar de tenir sentit.

8. Com a professionals, quins consells ens donaries per abordar i reaccionar davant d’aquesta demanda? Quines accions creus que serien més favorables? I quines contraproduents?

Primer de tot, cal desterrar la idea de que les persones grans, necessàriament, pel fet de ser grans, no tenen necessitats afectives i sexuals. Un cop tinguem clar que hi ha persones grans que volen continuar sent sexualment actives, cal que reconeguem el dret de totes les persones a construir una biografia sexual única i diferent a la dels demés. No podem imposar la nostra manera de pensar, els nostres valors, les nostres prioritats en relació a la sexualitat a altres persones, i ignorar sistemàticament el seu punt de vista i el seu sistema de metes. A no ser que es demostri el contrari, les persones grans tenen el mateix dret que qualsevol adult a prendre decisions lliurement sobre la seva vida sexual. En el cas que una persona gran busqui l’ajuda d’un professional, doncs, és important respectar els principis fonamentals de la bioètica, no només el d’autonomia, sinó també el de beneficència (intentar ajudar sempre que es pugui, per exemple, proporcionant informació de qualitat), el de no-maleficència (evitar accions que puguin ser perjudicials, per exemple, fent sentir malament a algú pel fet de voler continuar sexualment actiu tot i tenir una edat determinada), i el de justícia (tractant a tothom per igual independentment de factors com l’edat).

De fet, aquests, i altres consells, es poden trobar de manera desenvolupada en una guia que hem publicat recentment, titulada “Sexualidad en entornos residenciales de personas mayores. Guía de actuación para profesionales” *, i que es pot descarregar gratuïtament a través de la pàgina web de la Fundación Pilares. Si bé aquesta guia està més aviat dirigida als professionals que treballen en centres residencials, moltes de les recomanacions poden ser d’utilitat per als que atenen a persones grans no institucionalitzades.

*http://www.fundacionpilares.org/publicaciones/fpilares-guias03-sexualidad.php (aquí l’enllaç per poder-la descarregar).

Moltíssimes gràcies Josep! Ha estat un plaer poder-te fer aquesta entrevista i aprendre tantes coses. Creiem que servirà per obrir els ulls a una realitat poc explorada i valorada i no per això, menys important. Et deixem les portes del blog obertes perquè hi tornis a col·laborar sempre que ho vulguis.

-Apapatxar-

One thought on “Entrevista a Josep Fabà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s