20 de Juny de 2017 – Apapatxar

“Crec que l’anorèxia és un gran misteri… Pot ser una malaltia de dimensions purament biològiques, però està construïda socialment. […] La tesi dominant des de fa 30 o 40 anys és que es tracta d’una malaltia psicològica, amb diferents configuracions. Tinc la impressió que el que canvia és l’etiquetatge social, i em pregunto si l’anorèxia mental no és una cosa que no canvia, perquè la forma pura de l’anorèxia mental no ha canviat; el que ha canviat són altres trastorns alimentaris lligats o no a l’anorèxia mental, com la bulímia.” – Claude Fischler, socioantropòleg francès entrevistat per Carles Capdevila a l’Ara el 12/7/2015.

Abans de començar, us recomano que llegiu la conversa sencera a l’enllaç que us he deixat. I aprofito per fer el meu petit homenatge al Carles Capdevila, desaparegut recentment. Trobarem a faltar els articles i aquestes converses sobre el món que ve.

I ara sí, encetem el tema d’aquesta setmana, la fisioteràpia com una alternativa més de tractament dels TCA. Una opció que, quan la vaig llegir per primera vegada, em va sorprendre, però l’aproximació plantejada em va semblar tan curiosa i encertada que us en volia parlar.

“Els trastorns de la conducta alimentària constitueixen un grup de trastorns mentals que es caracteritzen per conductes i pensaments alterats envers l’alimentació, el pes o la figura.

Afecten, majoritàriament, nens, nenes, dones joves i, cada vegada més, els adults. Es produeixen per diversos factors considerats de risc que poden estar presents en persones sanes o en persones que presenten altres malalties. Tenen greus conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials.” (1,2)

Aquesta és la definició segons el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, basat en la Classificació estadística internacional de malalties i problemes relacionats amb la salut (CIM), versió traduïda de la Statistical Classification of Diseases and Related Health Problems (ICD), creada per la OMS el 1992 i on consten els criteris diagnòstics per a aquests trastorns, entre els quals destaquen l’anorèxia nerviosa (AN) i la bulímia nerviosa (BN). Altres exemples són: l’obesitat, també considerat dins d’aquesta categoria, l’ortorèxia (obsessió malaltissa pel consum d’aliments saludables) o la vigorèxia (obsessió malaltissa per tenir un cos musculat). (3)

cervell amb i sense anorèxia — Cervell de l’E: dona sana; cervell de la D: dona amb AN. Diferències davant la recompensa (Universitat de Pittsburg)

Us haig de ser sincera: fins fa 3 setmanes jo no sabia de l’existència del paper de la fisioteràpia per tractar TCA. Vaig llegir un 1r estudi anomenat “Utilidad de las técnicas de fisioterapia en el tratamiento de las alteraciones de la imagen corporal en anorexia nerviosa“, d’Altemir M i Jaúregui I (2016). A partir d’aquí es va despertar la meva curiositat i buscant a través de les bases de dades habituals (“physiotherapy” AND “eating disorders”) van sorgir 23 estudis, però només 6 d’ells complien estrictament amb el que jo buscava: explicar què pot fer un fisioterapeuta per ajudar a la gent que els pateix. Us els deixo referenciats al final (del 4 al 9) i us faig un resum de les principals conclusions de tots ells:

Alguns d’ells coincideixen en la manca de programes de prevenció per problemes com: la falta d’autoestima, de confiança en un mateix o els problemes de percepció de la imatge. La fisioteràpia, juntament amb la teràpia psicopedagògica, podria tenir cabuda en aquest àmbit, oferint eines per tenir clar l’esquema corporal, la imatge mental que ens fem del nostre cos.
Així mateix podria entrar dins les intervencions del tractament, amb l’objectiu de millorar la consciència corporal, però també els patrons respiratoris, l’estabilitat postural, disminuir l’excès de tensió muscular (tots ells conseqüència dels estats d’ansietat i depressió associats a aquestes patologies) i reconduir la compulsivitat per fer exercici i la incapacitat per relaxar-se. Les eines que servirien al fisioterapeuta serien:
- Anatomia palpatòria
- Desensibilització: disminuir la sensació de rebuig de determinades parts del cos mitjançant l’ús de diferents textures i formes.
- Teràpia de mirall i comparació de talles.
- Desenvolupament de la imatge corporal: pedagogia en aspectes sobre la formació del nostre esquema corporal (on s’origina al cervell, en base a què es forma, com es forma, etc.).
- Desenv.imatge corporal (de Altemir, Jauregui; 2016)
- Propiocepció: treballada amb diversos materials (pilotes, superfícies inestables y irregulars, bandes elàstiques, etc).
Les intervencions es podrien dur a terme tant individualment com en grup, però és preferible aquesta segona opció, per afavorir la participació activa dels/de les participants en els programes d’intervenció, també factor clau.
De moment, la majoria d’estudis duts a terme tant sols han inclòs pacients amb AN o BN (i no altres TCA), a part de què el nombre de participants és petit i els manca un major grau de control per tenir més evidència. Així mateix, no sempre usen les mateixes escales per medir les millores, és a dir, que falten instruments de mesura estandaritzats per medir els canvis. Tot i així, els estudis duts a terme mostren bona evidència de la millora de paràmetres com l’índex de massa corporal i altres marcadors, i una millora moderada respecte a la percepció de qualitat de vida.

No voldria acabar sense mencionar un altre aspecte important que, sens dubte, revolucionarà el futur tractament de l’anorèxia o la bulímia nervioses: la microbiota intestinal. Són bastants ja, els estudis que destaquen el paper que tenen les bacteries intestinals en la regulació de la gana i la sacietat. Hi ha bacteries que fabriquen una proteïna molt semblant a l’hormona melanotropina, encarregada de regular la sacietat. Quan el sistema immunitari detecta aquesta proteïna en sang, genera automàticament anticossos per atacar-la i, de rebot, destrueixen també l’hormona per semblança, perdent així la capacitat de regular la gana, ja sigui per excès (BN) o per manca (AN). (10) A més a més, determinats tipus de microbiota intestinal podrien afavorir la compulsió durant l’alimentació o l’adicció al menjar (11 i 12).

Com veieu doncs, la ciència i la fisioteràpia avancen cap a nous mons i nous reptes. Esperem que puguem esdevenir una bona opció per la gent afectada de trastorns de la conducta alimentària.

-Fonts i enllaços consultats:

-Imatges:

http://www.elmundo.es/elmundosalud/2007/12/20/mujer/1198157572.html

-Anna-

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30

Dia: 20 de Juny de 2017

Fisioteràpia i trastorns de la conducta alimentària (TCA)