Solitud i mort prematura

“…la bona vida s’obté ressonant amb el nostre entorn, vivint connectats amb el món. En les relacions, en l’art, en la naturalesa… busquem estar en contacte amb l’existència, que ens emocionin i emocionar els altres. Les experiències de connexió sempre tenen una qualitat transformadora” – Hartmut Rosa (filòsof i sociòleg alemany en entrevista a “La Vanguardia” el 3 de maig de 2016).

Aquesta setmana he decidit fer un canvi de rumb, sortir-me del paper de fisioterapeuta que us explica un concepte concret per passar a la part psicosocial de la nostra professió i reflexionar sobre una notícia que em va cridar l’atenció fa un temps: la solitud augmenta el risc de mort prematura. Així de contundent.

La solitud té una localització concreta dins del cervell; bé, la solitud en sí no, la sensació. I unes neurones destinades a fer-la notar. Aquestes es troben al nucli dorsal del rafe, és a dir, un nucli  que forma part d’un conjunt localitzat al tronc de l’encèfal (+ informació) i que són els encarregats de fer funcionar el sistema serotoninèrgic del cervell. Aquest sistema regula aspectes diversos com la conducta social, l’alimentació, la son, l’atenció, etc. Les neurones d’aquest nucli s’activen quan l’individu entra en contacte amb altres individus, iniciant així un circuit de recompensa, que premia la interacció social amb una descàrrega de serotonina (nivells baixos d’aquest neurotransmissor s’associen a depressió). Per altra banda, sembla ser que l’activació d’aquesta part del cervell no depén només de la interacció social en sí, sinó també de la jerarquia social. Això és, que com més èxit té la persona, més activació hi ha d’aquestes neurones.(1)

nucli dorsal del rafe

La recerca fa un temps que es fa ressó del fet que la soledat pot ser tant dolenta com l’obesitat o un ictus per la salut. I en què basa unes afirmacions tant contundents? Doncs en investigacions fetes sobre més de 3 mil·lions de persones que conclouen que aquells que se senten sols o que estan aïllats tenen un 30% més de risc de mort prematura. El principal problema amb el que xoca aquest estudi és allò de: “què va primer? l’ou o la gallina?”. Em refereixo a què determinar si la soledat és la causa o l’efecte d’una malaltia crònica és difícil de determinar, però si alguna cosa hem de treure en clar d’això és que s’ha de donar més importància a les relacions socials, i deixar de banalitzar aquesta esfera de la nostra vida.

Tot va sorgir a raó que un equip d’una universitat de Chicago va voler saber si la solitud, l’aïllament social o el fet de viure sol, podien comportar una mort prematura, i quantificar-ne els efectes. Partien de la base que aquests factors socials podien ser tant o més perjudicials que altres factors ja comprovats, tals com la contaminació, la inactivitat física o fumar, degut a què havien dut a terme un estudi previ on s’associava la solitud a un augment de l’expressió dels gens inflamatoris i una disminució dels gens encarregats de determinar l’activitat de les respostes antivirals del nostre cos.

Van revisar estudis (metaanàlisis i revisions sistèmàtiques, que compten amb un major grau d’evidència científica) entre els anys 1980 i 2014 on s’establís la soledat, l’aïllament social i el fet de viure sol com a factors determinants per la mort de la persona i van sumar-ne els números per intentar quantificar-ne l’efecte global. Van tenir en compte l’objectivitat o subjectivitat a la que estan lligats els 3 conceptes, a més de si també s’establien altres variables determinants com el sexe o l’edat.

Els resultats, en resum, ja us els he comentat. Si voleu entrar més en detall podeu consultar (2).

Però exactament per què mata la soledat? Doncs perquè el sistema immunitari es debilita i, per tant, estem més exposats a patir malalties. L’expressió gènica dels leucòcits (glòbuls blancs, cèl·lules defensives) i la soledat estan intrínsecament relacionats: un ajuda a propagar l’altre al llarg del temps. (3)

Després d’això queda clar que la solitud no fa cap bé (com a mínim parlant a nivell cel·lular), i no cal conèixer aquests estudis per adonar-se’n. Només cal ser una mica observador per valorar quant necessita l’èsser humà ser social. Socialitzar-nos ens permet compartir experiències; ens fa sentir part d’un grup, ens atorga un rol dins d’aquest grup i això dòna sentit a allò que fem, ens motiva, que al final és el que necessitem per passar a l’acció. Socialitzar ens permet deixar de sentir només la nostra veueta interior, deixar de mirar-nos el nostre melic i prendre cosnciència que el món és ple de persones i maneres de fer diferents; en definitiva, socialitzant aprenem: a compartir, a escoltar, a mirar, etc.

Però tot i així no vull deixar de fer una defensa de l’estar sol. Perquè jo em pregunto: si la persona no té la sensació de solitud, aquesta resposta del sistema immunitari serà igual? Estar sols, i passar-hi hores, perquè no tothom té la mateixa necessitat de socialitzar, comporta grans avantatges també. Permet estar en silenci, que el silenci és descans. Permet analitzar la nostra actitud, els nostres comportaments. Permet cuidar-nos. Són molts els qui gaudeixen de la solitud, entre els quals m’incloc.

Ara però, mentre escric això, em ve al cap que la sensació de soledat ve molt determinada pel fet d’haver elegit, o no, de forma conscient, la situació… Que complicat tot plegat! Què en penseu vosaltres?

(Que quedi clar que aquests últims paràgrafs són la meva mera opinió/reflexió. No tinc estudis de psicologia ni pretenc que aquestes paraules tinguin cap altra funció més que generar una reflexió de tornada).

*Fonts i enllaços consultats:

  1. https://hipertextual.com/2016/02/neuronas-de-la-soledad
  2. http://www.nhs.uk/news/2015/03March/Pages/Loneliness-increases-risk-of-premature-death.aspx
  3. http://www.news.com.au/lifestyle/health/health-problems/loneliness-can-kill-you–researchers-discover-it-can-increase-the-risk-of-premature-death/news-story/b0d5cccb5d50c882fb785b6e00f22174

*Imatges:

(clicant a sobre hi ha l’enllaç a la font usada)

-Anna-

2 thoughts on “Solitud i mort prematura

  1. Gràcies per la reflexió.
    Si això s’està observant en relació a la disminució del sistema immunològic i la mort prematura, a més influirà en la percepció del dolor. Tota aquesta vessant psicosocial, que hem de valorar paral•lelament a la biològica, pot donar peu a un abordatge completament distint.
    D’altra banda, la soledat buscada i per la que a voltes hem de lluitar (per descansar, desconnectar, reflexionar…) sembla que és una aportació d’oxígen, sense la qual la personaes pot trobar angoixat, estressat.
    Certament és complex, i al mateix tant senzill, com fer el que considerem adequat per a nosaltres en cada moment, sense justificacions ni excuses.
    Novament gràcies per l’aportació

    M'agrada

    1. Hola Sandra! Gràcies per la teva aportació. Ens alegrem que t’hagi agradat l’article. I sí, si entrem a relacionar tot això amb la percepció del dolor el debat agafa ja unes dimensions enormes 🙂 Realment l’abordatge és complex per part del professional, però hauríem d’incorporar aquesta manera de fer en el nostre dia a dia com una part més dins de la valoració. Sens dubte, de tot això se n’ha parlat molt al Congrés de la SEFID d’aquesta setmana passada.
      Gràcies novament!

      Anna

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s