“Tots tenim un costat bo. O molt bo”
Marató TV3 2016
A partir de la temàtica de la Marató 2016, dedicada a l’ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques, hem pensat que volíem fer un entrada per reflexionar sobre aquest tema i la implicació que té en la qualitat de vida dels qui ho pateixen.
Aquí us deixem l’espot que a nosaltres ens ha inspirat a parlar-n’he i que esperem que també us ajudi a iniciar les vostres pròpies reflexions:
MARTA: Tots entenem què és la qualitat de vida, allò molt personal que varia en funció de la correspondència entre el que som i fem i el que esperem ser i fer.
Ara la pregunta que tiro en l’aire és què passaria si en un instant aquesta correspondència es perdés i fos impossible o difícil recuperar-la totalment? Els plans de futur, l’autonomia i, sobretot, l’autoestima, tot a la merda! Si no aconseguiu aquesta imatge mental, imagineu-vos que aquelles coses que feu sols, sense pensar-hi, de sobrte se us oblida i necessiteu a algú que us ajudi o acompanyi. Creieu que podríeu ser tan feliços com ara?
Però no vull donar la visió de pena cap a les persones amb diversitat funcional, sinó tot el contrari: Vull donar-vos la oportunitat de veure’ls com vertaders herois, que és el que són:
Herois per tenir la força de lluitar per la seva vida.
Herois per l’entusiasme de re-aprendre coses cada dia.
Herois per les ganes de demostrar al món que, malgrat tot, estan aquí.
I això és el millor que podem nosaltres RE-APRENDRE amb ells.
ANNA: A l’acabar de mirar l’anunci d’aquest any la Marta i jo hem coincidit en què ens ha encantat. I per què? Doncs perquè és el reflex, encara per desgràcia utòpic, de la mirada que hauria de tenir la societat envers les persones amb diversitat funcional (ja sigui de conseqüència traumàtica o no). Ens hauríem de mirar aquestes persones amb la curiositat del nen, però també amb la seva innocència. Els nens hi veuen l’anècdota, l’exploració de posar-se en el lloc de l’altre, la POTENCIALITAT de fer coses diferents. Els adults per contra, ho veiem amb dificultats, amb tristesa o pena.
Si alguna cosa he après com a fisioterapeuta és que en moments difícils les persones som fortíssimes, ens enfrontem als reptes i ens agafem a la vida amb ungles i dents, i cada una de les persones que tracto és un exemple de superació, esforç, perseverança, paciència, lluita, constància i un llarg etcètera de valors positius.
Una afectació medul·lar o cerebral capgira la vida, a la persona que la pateix directament, però també a tot el seu entorn, no ho oblidem. La família i els amics assumeixen també les conseqüències principals: pèrdua d’autonomia, i moltes vegades també de trets de la personalitat d’aquella persona. No és fàcil assumir la nova realitat, però aquí és on entra tota la xarxa de professionals que ens dediquem a això. M’agradaria destacar la feina de metges, infermeres, psicòlegs, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, treballadors socials, etc. quan treballem coordinadament. I traslladar-vos la visió que com a professionals tenim d’aquestes persones, de persones que han passat per un mal moment i han de tornar a començar. Què potser no és el que fa l’ésser humà constantment? Sí, d’acord, la vida no és de color de rosa i hi ha moments de llançar la tovallola perquè no és gens fàcil tirar endavant però, com diu la Marta, som davant de petits-grans herois anònims.
-Apapatxar-
Apapatxar 