Els sentits

“…en néixer una criatura resta de seguida seduïda per l’olor de la seva mare, i pel tacte de la seva pell que desitja amb un veritable deler, i pel to de la seva veu que identifica i l’asserena encara que no entengui ni brot del que diu. La criatura creix damunt d’un coixí de signes tan suaus fins que l’emergència i el desplegament del llenguatge li permetrà de navegar cada cop millor per l’univers de la consciència.”

El regal de la comunicació – Sebastià Serrano

Canviem de tema, i tornem una mica a aquelles entrades de neuroanatomia. Espero que us agradi.

Normalment sempre defineixo el tema del que vull parlar perquè crec que la definició és la base per a poder entendre-ho millor, però crec que en aquest cas no és necessari.

Què són els sentits? Son sistemes sensorials que detecten un tipus específic de molècules. Es diuen que són sentits especials ja que utilitzen uns òrgans molt específics i especialitzats. I, com segur que sabem, es diferencien 5 sentits: gust, olfacte, tacte, oïda i vista.

GUST

En aquest sentit es diferencien 4 gustos: dolç, salat, àcid i amarg. En l’educació ens van ensenyar que a la llengua es diferenciaven zones segons cada gust, però ara es sap que no és així sinó que la sensació d’un gust o d’un altre depèn de la quantitat de receptors activats. Llavors s’ha descobert que existeixen 13 receptors diferents: dos receptors del sodi, del potassi, de dolços i d’amargs, i un receptor de clor, de l’adenosina, de l’ió d’hidrogen, d’inosina i de glutamat.

El gust salat i dolç són els més importants perquè tan la glucosa com el sodi són elements fonamentals de la nostre dieta. A més a més si hi ha dèficits, el nostre cos augmenta la seva tolerància. El gust àcid pot provocar un dany tissular si es menja en excés. I el gust amarg va lligat a la detecció de verins i, com a curiositat, les embarassades incrementen la percepció d’aquest gust.

En el moment en què el receptor és activat, viatja per diferents nervis cranials (aquí us deixo l’entrada d’anatomia bàsica del SN que vam fer):

• ⅔ anteriors de la llengua: nervi trigemin i després per una branca del nervi facial.
• ⅓ posterior de la llengua: nervi glossofaringi.
• zona de l’epiglotis: nervi vago.

A partir d’aquí arribaran fins al tàlem per entrar després al còrtex cerebral.

OLFACTE

El sentit de l’olfacte és el més primitiu, però en el cas dels humans també el que tenim menys desenvolupat.

Existeixen molts receptors i, depenent de l’olor de la molècula, s’activen uns o altres receptors. Per tant, s’interpreta l’olor en funció del patró d’activació. Aquests receptors es troben a la part superior de la cavitat nasal i són neurones procedents directament del sistema nerviós central.

L’estimulació dels receptors es produeix a través de les molècules odorants ajuntades a una proteïna que provoca la despolarització de la neurona i la iniciació del missatge cap al cervell.

OÏDA

Abans de res hem de tenir clar que el so viatja a través d’ones i que realment són canvis de depressió de les molècules de l’aire. Aquestes ones tenen una paràmetres importants que ens ajuden a distingir els diferents sons que després identifiquem:

• Amplitud d’ona = intensitat del so que pot ser un so dèbil o un so fort.
• Freqüència d’ona (nombre de vibracions per segons) = to del so que pot ser agut, si fa moltes vibracions per segon, o greu, si en fa menys.
• Espectre (la forma que té l’ona) = timbre (ens permet diferenciar dos sons amb el mateix to i intensitat, però de diferents instruments o veus).
• Duració (el temps que es manté la vibració), es diferencien sons llargs i sons curts.

A partir d’aquí hem de diferenciar en el nostre òrgan tres parts que divideixen l’audició en tres fases:

• Fase 1: Captació i conducció de les ones sonores i que es produeix a l’orella externa.
• Fase 2: Vibració del timpà i moviments dels ossets de l’orella (martell, enclusa i estrep), que es produeix a l’orella mitja.
• Fase 3: Estimulació de les cèl·lules ciliars que hi ha dins la còclea a través dels moviments dels cilis que provoquen una despolarització de les neurones. Aquesta part de l’orella s’anomena orella interna. Com a curiositat, es sap que amb els anys es van perdent els cilis que estan més al principi de la còclea, i això provoca que es sentin menys els sons aguts que els greus.

La despolarització de les neurones del nervi auditiu anirà viatjant passant per la protuberància i el tàlem, per acabar a nivell de l’escorça cerebral on hi ha les seves àrees a nivell del lòbul temporal.

TACTE

La sensibilitat no es considera un sentit especial com a tal, però sí que se’n considera el sistema vestibular, que és la base de l’equilibri, juntament amb la vista i el sistema propioceptiu (que és el que més podríem assimilar al tacte). Es localitza a nivell de l’oïda interna, on diferenciem:

• El vestíbul: Es diferencia l’utricle i el sàcul on es troba la màcula que es qui s’encarrega de percebre les acceleracions lineals i inclinacions del cap. Ho realitza a través d’unes cèl·lules receptores ciliars recobertes per una membrana horitzontal amb substàncies susceptibles a canvis de la gravetat.
• Els conductes semicirculars: Són tres conductes orientats en els tres plans de l’espai on hi resideixen també unes cèl·lules ciliars recobertes amb una membrana gelatinosa que connecten amb les neurones. Aquest conductes envien informació de les rotacions del cap.

Tota la informació viatjarà pel nervi vestibular fins al cervell.

VISTA

Abans de res hem de diferenciar alguns parts de l’òrgan de la vista: l’ull.

Si ho comparem amb una càmera podríem dir que el cristal·lí és la lent, la pupil·la és l’obertura i la retina és la pel·lícula. El més interessant d’aquesta “càmera” és que té un defecte: inverteix la imatge que està fotografiant, però gràcies a l’acció del cervell que ho percebem correctament.

Després d’això hem de parlar de l’acomodació del cristal·lí, que es podria definir com els canvis de forma que sofreix per tal d’enfocar els objectes que estan a prop. Però també està influenciat pel diàmetre de la pupil·la, que quan major sigui aquesta distància, major quantitat de llum entre per l’ull. Llavors, podem parlar de les diferents disfuncions que existeixen en relació a això:

• Miopia: Ull massa llarg de davant a darrera, provocant que els rajos de llum s’enfoquin per davant de la retina. Es corregeix amb una lent còncava.
• Hipermetropia: Ull massa curt de dalt a baix, provocant que els rajos de llum s’enfoquin davant de la retina. Es corregeix amb una lent convexa.
• Astigmatisme: Ull amb variacions en la curvatura dels diferents plans de l’ull. Es corregeix amb una lent cilíndrica.
• Cataractes: Ull amb una estructura opaca en el cristal·lí. Es corregeix amb l’extracció de l’estructura i posant una lent artificial.

A partir de l’entrada de llum per l’ull, la informació és transportada pel nervi òptic fins al cervell. A la retina és on es recull la llum que entre per la pupil·la, però per assegurar una certa visió si algun dels ulls es lesiona, es creua part la informació a nivell del quiasme òptic.

Llavors si, per exemple es produeix una lesió a nivell el nervi òptic hi haurà una pèrdua de tota la informació d’aquell ull, però si la lesió es produeix a nivell del tracte òptic, el que es perdrà serà la informació de la part externa de l’ull contrari a la lesió i la part interna del mateix costat.

I per acabar, tota aquesta informació arriba al cervell, que ho interpreta en funció del que és més freqüent. Però, tot i així, el recorregut que segueix la informació a nivell del sistema nerviós central és del tàlem a l’àrea visual primària, i després a les àrees visuals secundaries. Si hi hagués una lesió en l’àrea visual primària es produiria una ceguesa completa, en canvi si es lesionen les àrees visuals secundaries diferenciaríem:

• Còrtex infero-temporal que sofriria dificultat per identifica el que veu.
• Còrtex mig-temporal i parietal (V3A, MT/V5 del dibuix) que sofriria dificultat per localitzar l’objecte o el moviment d’aquest.

BIBLIOGRAFIA

• Apunts
• Comprendio de Fisiología médica – Guyton & Hall
• http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/60/cd/02_elsonido/2_cualidades_del_sonido.html
• http://www.neuropsicol.org/Np/sisvest.htm

Marta S.