Reflexió: “hi ha qui diu que a partir de certa edat, sobretot a mesura que envellim, ja no aprenem. També hi ha qui diu que és molt difícil intentar transmetre o comunicar a una persona amb deteriorament cognitiu, però resulta que la memòria afectiva i, en certa manera, la capacitat d’emocionar-nos, és l’últim que perdem. Si la clau de l’aprenentatge és l’emoció doncs, no serà que senzillament ens hem negat a deixar aprendre a qui, en principi, per edat, ja no pot? I si ens esforcem per buscar l’emoció? Potser així aprén qui tenim a davant i aprenem nosaltres de passada…”
Avui us he volgut parlar de com funciona l’aprenentatge a nivell cerebral (ho enfocaré, sobretot, a després de patir alguna lesió, centrant-me, per tant, en l’aprenentatge motor). Fa pocs dies vaig llegir una entrevista a “La Vanguardia” al neuròleg i psiquiatre Karl Deisseroth, que em va semblar interessantíssima, i que destaca una premisa imprescindible per aprendre: emocionar-se. La Marta ens parlava de la funció que les neurones mirall tenien en el procés d’empatia, i aquesta empatia, i el sentir en general, és clau perquè poguem aprendre. A l’entrevista també parla de l’optogenètica, un concepte del que fa temps que vull fer un post i que el deixarem per a després de les vacances. Podeu anar fent boca amb el què el Dr.Deisseroth explica.
Abans de començar és bàsic recordar el concepte PLASTICITAT NEURONAL. Us en vaig parlar de passada al post sobre anatomia bàsica del sistema nerviós (SN), però avui ho faré amb una mica més de detall.
Podem definir la neuroplasticitat com l’habilitat de las cèl·lules del sistema nerviós central (SNC) de modificar la seva estructura i funció en resposta a una gran varietat d’estímuls externs. Els canvis afectaran a l’àrea que rodeja la lesió i a les xarxes funcionals i circuits neuronals associats a aquesta/es àrea/ees. La base de la plasticitat neuronal és la sinapsi, la unió especialitzada mitjançant la qual les neurones es comuniquen entre elles.
Després d’una lesió es pot parlar de 3 tipus bàsics de plasticitat:
- Plasticidad neurítica, reorganització de la connectivitat i “recablejat” dels circuits: després d’un dany a nivell cerebral, hi ha àrees que passen a complir la funció de les que han quedat lesionades; poden ser les adjacents a l’àrea lesionada o algunes de llunyanes. Aquest procés es duu a terme mitjançant diferents mecanismes: creació de circuits alternatius als lesionats, ús de xarxes neuronals ja existents però innactives abans de la lesió o formació de noves sinapsis de les connexions de la neurona lesionada que hagin sobreviscut.
- Neurogènesi compensatòria: creació, diferenciació i maduració de noves neurones en àrees circundants del cervell. Anirà condicionat a l’entorn en el que es desenvolupi el pacient i a l’exercici (entès com a estimulació) que faci el pacient.
- Contribució de les cèl·lules glials (cèl·lules del SN que donen suport a les neurones; diferents tipus): pel que fa a plasticitat són especialment importants els astròcits, ja que són part activa de la creació de sinàpsis, i ajuden a mantenir l’homeòstasi (capacitat de mantenir el medi intern cel·lular estable) sinàptica i neuronal. Després d’una lesió creen una espècie de cicatriu glial. També té un paper important l’astroglia, que seria l’equivalent a les cèl·lules mare del cervell adult. D’aquesta manera resulta ser l’encarregada de mediar el procés de diferenciació de las cèl·lules mare neurals adultes i, alhora, promou un ambient protector a la zona que envolta la lesión (protegint les neurones de l’estrés oxidatiu, promovent la supervivència de les neurones i la remodelació de sinpasis i el creixement de neurites).
Hem d’entendre que hi ha múltiples factors que influeixen en la neuroplasticitat: l’edat del pacient, la localització i extensió de la seva lesió, les variants anatòmiques individuals de les connexions neuronals, el tipus (l’enfoc) de rehabilitació que rebi el pacient i el temps que tardi en rebre-la, etc.
També serà important diferenciar entre recuperació (entent-ho com un procés on la plasticitat neuronal ha estat positiva) i compensació (on la plasticitat no sempre té un paper positiu, ja que pot tenir un component maladaptatiu, creant circuits erronis que generin, per exemple, postures compensatòries, moviments exagerats o equivocats, reaccions associades (moviments inconscients conseqüència d’un augment sobtat del to), etc.
Pel que fa a l’aprenentatge, primer haurem de definir-lo. Com us he dit, l’enfoc que li dono és molt motor, és a dir, fent referència a l’aprenentatge que un pacient fa després de patir una lesió (tot i així, no és gaire diferent del que fem, per exemple, a mesura que creixem, tot i que hi ha mecanismes que varien amb l’edat). De totes maneres crec que l’aprenentatge és implícitament motor, ja que les persones estem concebudes per moure’ns.
Podem entendre l’aprenentatge motor com a un conjunt de processos interns associats a la pràctica i a l’experiència, que produeixen canvis relativament permanents en la capacitat de produir activitats motores, a través d’una habilitat específica. Suposa integrar estímuls sensitius junt amb el feedforward (és a dir, l’experiència prèvia, que ens ajuda a anticipar-nos) per aprendre a realitzar tasques motrius. Inclou els següents processos:
- Adaptació motriu: dóna resposta a les perturbacions internes i externes que causen errors en els moviments. La tenim de forma implícita i és de curta durada.
- Adquisició d’habilitats: es considera l’aprenentatge en sí mateix, implicant un canvi a nivell cognitiu, perceptiu i motor conseqüència d’un entrenament (pràctica) i sent necessària la memòria, cosa que el fa “resistent” en el temps.
- Presa de decisions: execució automàtica d’habilitats fonamentals, reduint la complexitat de la tasca realitzada i millorant-ne la precisió i el moviment. És el resultat d’haver entès les normes i les estratègies necessàries per a realitzar un moviment (aprenentatge avançat).
Les àrees cerebrals que estan implicades en l’aprenentatge motor són l’escorça parietal, la pre-motora, la motora, els ganglis basals i el cerebel. D’una manera molt bàsica el que fem per aprendre és sentir, després ho integrem, sumant-li processos cognitius superiors i, finalment, actuem.
Com ja passava amb la neuroplasticitat hi ha múltiples factors que influeixen en l’aprenentatge:
- Edat, cultura, predisposició genètica del pacient.
- Característiques i varietat de la pràctica amb la que estimulem al pacient: introduir inteterències, canvis de context, varietat (en nº de repeticions, temps que duri l’exercici, períodes de descans que deixem, en sí l’exercici és unilateral o bilateral, etc.), pràctica mental, o especificitat faran que l’aprenentatge millori.
- Possibilitat de cometre errors: donar un espai al pacient perquè es pugui equivocar i per fer-lo conscient d’aquests errors.
- Control postural: condicionarà la posició del cos en l’espai (i estarà, alhora, condicionat per la integritat dels nostres sistemes sensorials i motors).
- Memòria: com a elements bàsics per a l’aprenentatge tenim l’anomenat feedforward, que és l’experiència de moviment, i el que fem servir per a anticipar-nos, i el feedback o retroalimentació, el que anem aprenent i que és bàsic per a tenir un bon control motor. Aquest pot ser intrínsec (ajustaments posturals que fem gràcies al sistema propioceptiu) o extrínsec (informació que ens proporciona una font externa, en general el terapeuta, que ens transmetrà el resultat de l’acció i la qualitat del moviment, ja sigui de forma verbal o auditiva). A més, és bàsica la memòria de treball, la que usem per emmagatzemar i manipular informació durant un breu període de temps.
- Atenció: és la capacitat que ens permetrà, junt amb altres sistemes, captar els estímuls i seleccionar quins ens són útils en cada moment. D’atenció també n’hi ha de molts tipus i, segons en l’activitat que volguem ensenyar al nostre pacient, ens haurem de centrar més en un tipus o un altre. En futurs posts en parlarem amb més detall.
- Planificació
- Resolució de problemes
- Llenguatge
Finalment, volia destacar el paper de l’emoció i la motivació en l’aprenentatge, però per entendre’l primer hem de definir-les:
- Emoció: té una definició oberta; hi ha qui ho descriu com “l’estat obtingut a partir de recompenses o càstigs”. Altres ho veuen com el resultat d’avaluar, conscient i inconscientement, els esdeveniments. Els primers es basen en les emociones més básiques (ira i por) i els segons, en les complexes (enveja, orgull, etc.), però en ambdós casos s’ha vist que tenien una relació amb el cos. En resum doncs, podríem definir una emoció com un conjunt de respostes a nivell neurofisiològic i/o del comportament.
- Motivació: sol definir-se com a allò que fa que una persona treballi per a aconseguir una recompensa o evitar un càstig. Depén de lo capaç que es vegi la persona per dur a terme el repte que se li proposa
Tenint doncs aquestes premises bàsiques, veiem com emoció i motivació estan estretament lligades i que les dues depenen de la relació entre l’individu i el seu entorn. L’emoció dóna més valor a la relació en sí i la motivació en dóna més a la resposta que té l’individu, però les 2 tenen capacitat per promoure o obstaculitzar l’execució d’un moviment en funció de com interactuin amb les funcions de control bàsiques (es processen conjuntament).
Perquè ho entengueu millor, us explicaré la teoria de la doble competició. Aquesta intenta explicar com, allò que és afectivament significatiu (positiva o negativament) influeix en els fluxes d’informació que arriben al cervell. S’hipotitza que l’emoció i la motivació interactuaríen amb el control motor, fent que ens movèssim de determinada manera. Això passaria gràcies a què el còrtex cingulat anterior s’involucraria en els mecanismes de control de l’atenció i l’esforç, com també ho farien altres estructures com l’amígdala o el nucleus acumbens (totes elles estructures que formen part de l’àrea límbica, la principal àrea de control de les emocions i encarregada de integrar les senyals afectives i les de control que provenen de l’escorça pre-frontal, més racional). Aquest treball conjunt podria tenir lloc gràcies a 2 processos:
- Guia per estímuls: aquesta afectaria tant al procés de percepció com al control motor en sí mateix. La influència sobre la percepció vindria donada perquè, una emoció, augmenta la representació d’un objecte o d’una acció a nivell del cervell. En el cas del control motor, l’emoció influeix perquè es dedica més atenció a les representacions sensorials, i les informacions de caire afectiu tenen prioritat quan es filtren a nivell d’estructures superiors. Així doncs, allò que tingui càrrega emocional (positiva o negativa) i que a més resulti rellevant per a la realitzar una activitat, millorarà l’execució d’un moviment.
- Depenent de l’estat motivacional: senzillament és una qüestió de millora de l’eficiència, ja que està demostrat que la motivació influeix sobre la capacitat d’atendre i reatendre un estímul. I, a més, la motivació i la informació sensorial comparteixen les vies anatòmiques d’accès al cervell (les vies ascendents) i, és evident, que causarà una influència en com processem la informació.
I fins aquí el post d’aquesta setmana. Sé que és un post complex, però és que els èssers humans i el procés d’aprenentatge, també ho són molt. He intentat transmetre el que explica el doctor a l’entrevista d’una manera més tècnica però alhora comprensible. Espero que ho hagi aconseguit.
>Fonts i enllaços consultats:
*http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160714/403189514203/sin-emocion-no-hay-memoria.html
*Treball de fi de màster de fisioterapia en neurologia (’13-’15); “Evaluación de la función de la extremidad superior parésica en pacientes con ictus isquémico tras un programa de reaprendizaje motor orientado a la tarea”.
*Waxman SG. Neuroanatomía clínica. 26 Edición. Méjico: McGraw-Hill; 2010.p.187 y 195.
*http://neurosciencenews.com/dopamine-learning-reward-3157/
>Imatges:
*http://www.30dias.net/upload/PLASTICIDAD1.jpg
-Anna-
Apapatxar 