Aquesta setmana canvio radicalment de tema.
Fa uns mesos vaig llegir una notícia que em va impactar força:
¿Una pastilla que sustituye al gimnasio? Cada vez más cerca. – El País (19 d’Octubre de 2015).
Així doncs, avui he volgut recuperar-la i analitzar-la (si la voleu llegir cliqueu sobre la data). M’he dedicat a buscar informació d’on va sortir la idea. Aprofitaré per veure si generem una mica de debat. Comencem! (per cert, també deixo l’enllaç a l’estudi d’on sorgeix tot).
La notícia bàsicament explica les investigacions fetes per grups de les universitats de Sydney i Copenhaguen on, via espectrometria de masses (una tècnica d’anàlisi que permet determinar la distribució de las molècules d’una substància en funció de la seva massa), van analitzar els canvis que es generaven a nivell molecular dels músculs dels 4 participants sans, però que no havien entrenat prèviament, després d’una única sessió de 10 minuts d’exercici intens. Aquests canvis arribaven a ser més de 1000 i afectaven sobretot a les molècules que regulen el consum energètic i la sensibilitat del nostre organisme envers l’insulina.
Els canvis més importants descoberts van ser fins a 8 substrats diferents (és a dir, substàncies que combinades amb un enzim fan que una reacció química tingui lloc i que, a més, en marquen la intensitat i la velocitat) en relació amb l’AMPK (complex enzimàtic creat a través de la unió de l’ATP (adenosat trifosfina) amb l’AMP (monofosfat d’adenosina), les unitats bàsiques dels àcids nucleics, peces necessàries per a la construcció del nostre ADN i ARN, i considerades les “monedes de canvi” pel que fa a nivell energètic al nostre cos). Alguns d’aquests substrats, o més ben dit, les reaccions que generen en combinació amb l’AMPK, tindríen un impacte en el funcionament dels mitocondris (orgànuls cel·lulars que actuen com a plantes de generació energètica).
A partir de tot això el que hipotitzen els investigadors és que, d’aquí uns anys, es podria crear una pastilla que generi els mateixos canvis mol·leculars amb la idea de proporcionar, a grups de gent que a priori tenen més dificultat de realitzar exercici, per evitar els problemes derivats de la seva manca (estaríem parlant de gent amb un deteriorament físic important, principalment gent gran; també de persones amb una lesió medul·lar, etc.).
L’altre problema és, com us podeu imaginar, que crear una pastilla que indueixi aquests processos en el nostre organisme, no ha de ser tant fàcil. Com remarca l’article de la pàgina “Smithsonian.com”, aparentment ja n’hi ha precedents, i es basen en un article que la revista Pharmacological Sciences va publicar fa uns mesos sobre una pastilla per frenar la diabetis i l’obesitat (si en voleu més detalls podeu consultar l’enllaç que us he deixat, a l’apartat “Tricking cells“). I el temps que això pot tardar també és important.
Us deixo també una entrevista al Dr. John Hawley, de la Universitat Catòlica de Melbourne, Austràlia, on expressa la seva opinió al respecte (en anglès). Ell veu realista la creació d’aquesta pastilla. També planteja, però, un altre dels principals esculls, en la meva opinió, per a que aquesta pastilla tingui èxit: que la pastilla, a part de mimetitzar els efectes purament físics de l’exercici, també sigui capaç de mimetitzar-ne els psicològics, és a dir, que generi endorfines. Això ja ho veu més complicat…
Finalment, hi ha una part dels investigadors que “entenen” que la pastilla, sense l’exercici per se, no tindría cap mena de sentit. Tot i així sí que ho veuen com una bona oportunitat per complementar la qualitat de l’exercici d’aquests grups poblacionals que, en principi, no poden accedir a un rendiment màxim, sigui per les causes que sigui. Aquí us deixo un altre article que en parla.
A partir d’aquí el debat està servit i la controvèrsia també.
-Creieu realment possible que una pastilla pugui generar en el cos el mateix que fa l’exercici?
-En cas que realment fos possible la creació de la pastilla, creieu que els beneficis serien els mateixos? A mi em resulta contradictori no associar exercici a moviment, i l’èsser humà ha estat creat per al moviment.
-Com bé diuen al mateix article de “El País”, tots els tipus d’exercici existents, generen els mateixos canvis? A priori no, ja que paràmetres com la intensitat, les repeticions o la duració dels exercicis, així com els grups musculars implicats, poden implicar uns canvis diferents. Què en penseu?
-Quines poden ser les conseqüències del consum d’aquesta “píndola màgica” si es fa realitat? Societat obesa? Més gent amb problemes articulars, musculars?
En fi, aquí us deixo pensant una estona. Espero molts comentaris; tinc ganes de saber què n’opineu. També seria molt bo que, si se us acut alguna altra pregunta la proposèssiu.
-Anna-
Apapatxar 